Xelo Carbonell. El nom de la Biblioteca

Article publicat a Levante-EMV el dia 28 de març de 2017 i al blog El repunt  

– 28-03-2017 –

per Josep L. Pitarch

A Silla, un dels projectes que quedaren pendents, quan deixí l’alcaldia (maig de 2007), fou reorganitzar en una gran biblioteca, les dues mini-biblioteques i els dos punts de lectura de les barriades. El projecte era de la bibliotecària Xelo Carbonell i Company i jo n’estava totalment d’acord, encara que no era previsible dur-lo a efecte de moment, per manca de pressupost i de local apropiat.

La seua mort prematura (1 de febrer de 2007) féu que l’Associació de Bibliotecaris Valencians (ABV), que coneixia el projecte, em lliuraren la petició que el nom de la biblioteca fora per a Xelo. Acceptí la proposta, perquè la trobava justa i encertada, per a quan disposàrem de la nova biblioteca. El cessament en la meua alcaldia deixà el projecte damunt la taula, a l’espera de l’actitud del govern o governs següents. El primer fou un tripartit de sociobaixaulistes, un verd i un trànsfugopopular, i el següent, de populars. Cap dels dos feren res en aquest sentit.

Ara, el govern de socialistes, nacionalistes, esquerra-unionistes i podemites, han reprès la iniciativa i estan a punt d’inaugurar la biblioteca que Xelo havia somiat. Sols falta que decidisquen el nom. Crec, com l’ABV i molts ciutadans de Silla, que s’ha de dedicar a Xelo Carbonell i Company, seguint la tradició de dedicar carrers, places, edificis i serveis públics a ciutadans locals, que han reunit els mèrits suficients.

Hi ha, però, la proposta de dedicar la biblioteca a Garcia Lorca o a Miguel Hernández. Aquests dos grans poetes, víctimes del franquisme, són mereixedors del nostre reconeixement, però no s’haurien d’interposar al nomenament de la nostra bibliotecària. Tot al contrari, se’ls hauria de dedicar un carrer important, com podrien ésser els del Mestre Ribera (general carlí, sense cap relació amb Silla, llevat que hi visqué) o el conquistador de Mèxic, Hernán Cortés, ara que defensem la causa indigenista.

Puc invocar el meu compromís amb el nomenament de Xelo Carbonell, per les raons que he explicat, i demanar que es tinguen en compte, però no ho faré, perquè els arguments al seu favor són de sobra reconeguts. Vull subratllar les paraules del president de l’ABV, Francesc Gimeno, que reconeix i enalteix els mèrits de Xelo, com a bibliotecària de Silla, i també com a impulsora dels premis Samaruc i de moltes iniciatives de les biblioteques valencianes.

Xelo fou promotora significada dels premis Porrot d’Honor, que cada dia s’atorguen a personalitats importants del món de les lletres, la llengua, l’activitat cívica, la cultural i l’esportiva. Ella els organitzava cada any, així com tantes altres activitats d’animació a la lectura. Per això crec que enguany, que es compleixen deu anys de la seua mort i s’inaugura la biblioteca, seria un acte de justícia tenir-la present.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Vergonyes a la porta del TOLA i per tot arreu

Aquest article ha estat extret d’El Repunt.

– 27-03-2017 –

per Josep L. Pitarch

Com sabem els qui volem saber d’algunes coses, el Tola (Centre Ocupacional), té com a objectiu aconseguir una millora permanent en la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, mitjançant l’atenció habilitadora integral dels seus usuaris en l’entorn en què hi viuen. El centre es posà en marxa al nostre poble en 1979 (fa 38 anys) i fou (i és), sense cap dubte, una de les institucions més dignes i magnífiques de la nostra ciutat, de la qual ens hem de sentir plenament satisfets.

La idea d’aquests centres la importà, des de Suïssa, la doctora Jesusa Pertejo, vídua del doctor José Alcamí, que havia estat metge de Silla. La vinculació d’aquests dos doctors al poble ha estat molt important, tant que primer el metge, ja fa temps que té un carrer del poble al seu nom; la doctora també, el passeig Jesusa Pertejo, del qual parlarem tot seguit.

La nostra doctora havia instituït i mantingut durant molt anys, més de trenta, el premi José Alcamí, per a les estudiants amb millors notes de la nostra ciutat, la relació de les quals és impressionant. La major part de les premiades han estat, en la seua vida i estudis, unes dignes representants de l’impuls que obtingueren amb el premi, quan eren unes jovenetes i tot just acabaven el batxillerat o la formació professional.

L’any 2002, la doctora va rebre el Porrot d’Honor a l’activitat cívica i amb aquest motiu volgué reunir totes les premiades ‘José Alcamí’ i invitar-les a un dinar. L’ajuntament ili dedicà un monòlit amb una escultura de l’artista plàstica Eli Calvo Saiz, erigit davant mateix del centre TOLA i batejà el passeig que va des de la plaça de Morella, a l’avinguda de Gandia, amb el seu nom. De tots aquests esdeveniments, el Punt d’aquella època donà una àmplia informació, així com d’altres fets, com el lliurament d’una part de la biblioteca de la doctora a Silla.

Lamentablement han passat coses molt negatives, relacionades amb tot açò, que tractaré de resumir. Començant per l’estat d’abandonament de l’escultura i monòlit d’Eli Calvo, i del jardí que l’envolta, sense que l’ajuntament tinga previst la seua recuperació i rehabilitació, o siga, una vergonya. Tampoc, a hores d’ara, el passeig de la doctora Pertejo, està retolat i, per tant, és un topònim desconegut per a la major part de la població, cosa que, evidentment, és una altra vergonya.

La tercera nota lamentable fou la manca de sensibilitat de l’ajuntament de Silla que, com és tradicional, ignorà el decés d’aquesta benemèrita persona. Tot just jo havia deixat l’alcaldia i se n’havia fet càrrec el govern socialista de Baixauli, amb el suport dels Verds i posteriorment d’un trànsfuga del PP, que, amb una manca de delicadesa i de sentit comú molt singulars, ignoraren el luctuós succés. Una altra vergonya, doncs.

Aquestes tres vergonyes, com les qualifique, haurien d’ésser rectificades per l’administració actual, per decor, per bon gust i per respecte. Enguany, que en farà 10 del decés de la doctora Jesusa Pertejo, es podria commemorar aquell fet i, en la seua memòria, s’hauria de recuperar l’escultura, el monòlit i el jardí i s’hauria de retolar degudament el Passeig Doctora Jesusa Pertejo.

El TOLA s’hauria d’implicar en aquesta reivindicació i em consta que ja ha demanat a l’ajuntament, més d’una vegada, l’atenció al jardí. No debades, en la ubicació del monument, a la porta del centre, i en la denominació del passeig en honor de la doctora, l’ajuntament que jo presidia tinguérem en compte que ambdues coses es feren a la porta i al costat del TOLA, la qual cosa li va agradar moltíssim a l’homenatjada i ens ho va agrair.

És trist, però això és el que tenim, que s’ignoren les més elementals mostres de condol i de respecte a totes les persones, però encara ho és més si es tracta de les que han estat assenyalades amb el reconeixement públic dels premis Porrots d’Honor. No fa molts mesos que, amb motiu de la mort de Carme Navarro, la Morena, Antich pel seu costat i jo mateix denunciàrem el cas omís de les nostres autoritats a tan digna ciutadana i artista.

Es pot fer una repassada per la llista de premiats i contrastar-la amb el cas que se’ls ha prestat, quan han mort; res. Molts d’ells i d’elles haurien d’ésser mereixedors de la dedicatòria d’algun carrer, d’alguna aula escolar, d’alguna sala cultural. Ara mateix hi ha un debat absurd sobre el nom que ha de rebre la biblioteca que es va a inaugurar, a l’avinguda d’Alacant. Recorde que essent jo alcalde acordàrem dedicar-la a Xelo Carbonell, cosa en la qual estàvem d’acord tots els partits del govern. M’informen que hi ha la contraproposta de Federico Garcia Lorca o de Miguel Hernàndez. No tinc res en contra d’aquests dos gran poetes, però pense que poden substituir algun carrer de Silla que encara porte el nom d’algun personatge reaccionari o imperialista, com Hernan Cortés o el mestre Ribera…

“L’híbrid”, de Franz Kafka

 – 23-03-2017 –

per Franz Kafka

Tinc un animal curiós meitat gatet, meitat corder. És una herència del meu pare. En el meu poder s’ha desenvolupat del tot; abans era més corder que gat. Ara és meitat i meitat. Del gat té el cap i les ungles, del corder la mida i la forma; de tots dos els ulls, que són esquerps i espurnejants, la pell suau i ajustada al cos, els moviments a l’una saltadors i furtius. Tirat al sol, en el buit de la finestra es fa un cabdell i ronca; en el camp corre com boig i ningú l’acaça. Dispara dels gats i vol atacar els corders. A les nits de lluna el seu passeig favorit és la canaleta de la teulada. No sap miolar i abomina els ratolins. Hores i hores passa a l’aguait davant el galliner, però mai ha comès un assassinat.

L’alimente a llet; és el que li escau millor. A grans glops xucla la llet entre les seues dents d’animal de presa. Naturalment, és un gran espectacle per als xiquets. L’hora de visita és els diumenges al matí. M’assec amb l’animal als genolls i m’envolten tots els xiquets del veïnat.

Es plantegen llavors les més extraordinàries preguntes, que no pot contestar cap ésser humà. Per què hi ha un sol animal així, per què sóc jo el posseïdor i no un altre, si abans hi ha hagut un animal semblant i què passarà després de la seua mort, si no se sent sol, per què no té fills, com es diu, etcètera.

No em prenc la feina de contestar: em limite a exhibir la meua propietat, sense més explicacions. A vegades les criatures porten gats; un cop van arribar a portar dos corders. Contra les seues esperances, no es van produir escenes de reconeixement. Els animals es van mirar amb dolcesa des dels seus ulls animals, i es van acceptar mútuament com un fet diví.

En els meus genolls l’animal ignora la por i l’impuls de perseguir. Arraulit contra mi és com se sent millor. S’apega a la família que l’ha criat. Aquesta fidelitat no és extraordinària: és el recte instint d’un animal, que encara que té a la terra innombrables lligams polítics, no té un sol consanguini, i per a qui és sagrat el suport que ha trobat en nosaltres.

A vegades he de riure quan esbufega al meu voltant, s’enreda entre les meues cames i no vol apartar-se de mi. Com si no en tinguera prou de ser gat i be vol també ser gos. Un cop -això li esdevé a qualsevol- jo no veia manera de sortir de dificultats econòmiques, ja estava per acabar amb tot. Amb aquesta idea m’engrunsava a la butaca de la meua habitació, amb l’animal als genolls; se’m va acudir baixar els ulls i vaig veure llàgrimes que regalimava en les seus grans bigotis. ¿Eren seues o meues? Té aquest gat d’ànima de corder l’orgull d’un home? No he heretat molt del meu pare, però val la pena cuidar aquest llegat.

Té la inquietud dels dos, la del gat i la del corder, encara que són molt diferents. Per això li queda menuda la pell. De vegades salta a la butaca, dóna suport a les potes del davant contra la meua espatlla i m’acosta el musell a cau d’orella. És com si em parlara, i de fet gira el cap i em mira deferent per observar l’efecte de la seua comunicació. Per complaure’l faig com si ho haguera entès i moc el cap. Salta llavors a terra i bota al voltant.

Potser la ganiveta del carnisser fos la redempció per aquest animal, però ell és una herència i he de negar-li-la. Per això haurà d’esperar fins que se li acabe l’alè, encara que de vegades em mira amb raonables ulls humans, que em instiguen a l’acte raonable.

Traduït al valencià per Xavier Cunyat a partir d’un text en castellà.

Els mecanismes de defensa en la psicoanàlisi

 – 12-03-2017 –

per Ignacio Valero Peris

De tots els conceptes que la psicoanàlisi ens ha deixat, tal vegada siguen els mecanismes de defensa una de les aportacions més acceptades per tots, tal vegada perquè són relativament fàcils de detectar, tant en un context psicoterapèutic com en la vida quotidiana. A diferència d’altres termes psicoanalítics que han sigut abandonats o qüestionats, els mecanismes de defensa sempre han tingut una bona acceptació. La majoria de la gent, d’una o d’altra manera, els captem quan interaccionem amb els altres. Encara que a vegades no puguem definir-los, són fàcilment comprensibles, i intuïtivament ens adonem de la seua existència. Freud els anomena per primera vegada en 1894, en un article titulat Las neuropsicosis de defensa, per a indicar les barreres defensives que realitzava l’ego (el Jo). Més tard, es va referir als mecanismes de defensa en general amb el terme Repressió. Però en 1926 tornà a emprar novament l’expressió mecanismes de defensa per a referir-se a totes les tècniques en general que el Jo utilitza en la seua lluita contra les exigències pulsionals, i reservà el terme Repressió per a referir-se a un mecanisme de defensa en concret.

L’ésser humà sempre ha tingut la necessitat de defensar-se: de les forces de la naturalesa, dels animals, d’altres éssers humans… i també d’u mateix. En un sentit biològic ens referim a les defenses fisiològiques que tots tenim com a protecció davant agents externs – una infecció – o interns – com pot ser un tumor -. Tots els éssers vius disposem de mecanismes de defensa que ens protegixen de les adversitats, tant internes com externes. La supervivència depèn de l’eficàcia d’estos mecanismes de defensa. En l’aspecte psicològic també tenim uns mecanismes de defensa que ens defenguen tant de les pulsions internes com de l’estrés exterior i de les amenaces a l’autoestima. Un parell d’exemples ens ajudarà a entendre-ho millor:

Lluís té 19 anys. Després d’una bona trajectòria escolar es presenta a les proves d’accés a la universitat. En contra del que tot el món esperava, no ha aconseguit la suficient nota per a estudiar la carrera de Medicina. Les bones qualificacions anteriors no han sigut suficient per a obtenir una plaça en una universitat pública, tot i que sí li permeten estudiar altres carreres que també són interessants. Però ell no vol una altra cosa que ser metge, i res més li il·lusiona. Li costa acceptar la realitat, i en pocs dies el seu comportament comença a canviar dràsticament. No vol saber res dels amics ni de la seua parella i es passa el temps en un parc jugant amb el monopatí amb un grup d’adolescents. No ha decidit encara què va a estudiar, tot i que el termini de matriculació acaba en uns pocs dies. No fa cas de ningú i diu que no vol fer res este any, que ja vorem què passa en un futur. Les paraules de sa mare són molt aclaridores: “és com si haguera tornat arrere, quan tenia 12 o 13 anys, amb el seu patinet a totes hores i aquella gorra que tant em va costar desfer-me d’ella. És com si haguera tornat al passat, a la seua adolescència”.

David no recorda res de la primera vegada que va jugar un partit de tenis, quan tenia 11 anys. Aquella vegada va perdre i va sentir una forta humiliació perquè molts amics seus anaren a vore el partit. No hi hagué cap caiguda ni colp que poguera explicar la falta d’eixe record, tot i que sí recorda perfectament altres esdeveniments de la seua vida, fins i tot de quan era molt menut. Els seus pares relacionen este oblit amb la humiliació que va sentir el seu fill aquell dia.

(Exemple extret del llibre de Pallarés Molins)

En en primer exemple parlem del mecanisme de defensa de la Regressió i en el segon de la Repressió.

¿Què són els mecanismes de defensa?

Són mecanismes mentals dirigits a modificar o distorsionar tots aquells pensaments, sentiments o percepcions que provoquen excessiva ansietat. Per a la psicoanàlisi clàssica, estos mecanismes actuaven davant l’amenaça de pulsions internes, be de naturalesa sexual o agressiva. Tanmateix, en l’actualitat s’entenen com a mecanismes que, a banda de defendre’ns contra estes pulsions internes, també es conceptualitzen com a mecanismes per a la protecció de l’ansietat i de l’autoestima. Totes les persones utilitzem, en major o menor grau, algunes d’estes defenses, com una manera d’enfrontar-nos als conflictes que sorgixen en la nostra vida. És a dir, que utilitzats amb mesura i equitat no en són patològics. El problema apareix quan els utilitzem de manera desproporcionada, excessiva o inapropiada a l’amenaça. Molts d’ells els fem servir multitud de vegades en la nostra vida; d’altres són més propis de problemes psíquics més o menys importants. Com hem dit, els mecanismes de defensa són inconscients (això vol dir que no ens adonem d’ells quan estan actuant) o almenys no del tot conscients, i ens ajuden a evitar o reduir l’ansietat i el malestar. En resum, estem parlant d’esforços que fa la ment per mantenir l’equilibri i ajudar-nos a adaptar-nos a l’ambient.

¿Quants mecanismes de defensa tenim?

No hi ha una llista “oficial” de mecanismes de defensa. En realitat, les llistes i glossaris varien sobre la quantitat d’estos mecanismes, així com tampoc hi ha acord unànime sobre les seues definicions. Per exemple, S. Freud descriu 11 mecanismes de defensa, tot i que no els va presentar en una llista concreta, sinó que anaren apareixent al llarg de la seua obra (Repressió, Sublimació, Formació Reactiva, Aïllament, Anulació, Projecció, Introjecció, Regressió, Autopunició i Inversió). La seua filla, Anna Freud, psicoanalista infantil, n’anomena 10, tot i que al final de la seua vida reconegué que en podrien ser molts més. Alguns autors n’enumeren fins a quasi 40. Per raons òbvies, en este breu article no es poden definir i explicar la majoria d’ells, per la qual cosa tan sols en parlarem d’uns pocs.

Classificació del mecanismes de defensa

Hi ha moltes maneres d’ordenar i classificar els mecanismes de defensa. Una d’elles podria ser segons van apareixent amb l’edat, és a dir, classificar-los des d’una perspectiva evolutiva. Com deia A. Freud: “és més fàcil que s’obtinga un mal resultat si s’usen abans de l’edat adequada, o si se segueixen utilitzant molt de temps després”. En general, en cada una de les etapes de la vida (infància, adolescència…) solen tindre més preponderància determinats mecanismes de defensa. Per exemple, la Negació és característica dels xiquets més menuts, tot i que cap als sis anys es deixa d’utilitzar esta defensa. D’altra banda, la Projecció és més típica de l’adolescència. És freqüent que s’usen diversos mecanismes de defensa simultàniament o successivament. Extrac un exemple del llibre de Pallarés Molins:

“Una xiqueta de quasi quatre anys que acaba de vore una pel·lícula en què apareixen uns fantasmes inicia el següent monòleg: No existeixen fantasmes, no hi ha fantasmes (Negació). Quan vinguen els fantasmes mon pare els caçarà (Identificació, Introjecció). Els fantasmes voles als xiquets, no? (Formació Reactiva).”

L’adolescència també és una etapa evolutiva amb mecanismes de defensa característics, tot i que l’ús d’unes o d’altres defenses depén més del grau de maduresa psicològica que de l’edat cronològica. Òbviament també influeixen en esta elecció els factors ambientals o les experiències estressants viscudes. Durant esta etapa és molt habitual utilitzar la Idealització, bé siga de determinats adults o de companys d’estudis o d’esport. La idealització durant l’adolescència pot complir una important funció: augmentar la motivació per aconseguir determinats objectius.

Quan arriba l’edat adulta, i si s’ha aconseguit una maduresa psicològica, pot aparèixer la Sublimació, la més madura de totes les defenses. Però en general, s’observa que qui ha preferit determinats mecanismes de defensa durant la seua vida també segueix preferint-los durant les etapes adultes, és a dir, que hi ha una relativa estabilitat en el seu ús. També s’han trobat diferències entre homes i dones, fins i tot tenint en compte la identitat sexual i no el sexe biològic. Així, s’observa que persones amb identitat de gènere masculí (homes o dones) tendixen a utilitzar mecanismes de defensa que corresponen a homes. També i de manera molt general observem que les dones solen utilitzar més defenses orientades cap a l’interior i els homes defenses orientades cap a l’exterior i cap a altres persones (per exemple, el homes soles utilitzar més la Projecció i les dones la Negació).

Breu explicació d’alguns mecanismes de defensa

Identificació

Recorde quan entrí a estudiar el Batxillerat a l’Institut. Tot era nou per a tots. No sols abandonàvem l’escola de tota la vida; també estàvem acomiadant-se de la feliç infància. Ja els primers dies em va cridar l’atenció R, un company de classe. R no mostrava cap temor ni cap por en aquells difícils primers dies d’institut. El veies actuar amb seguretat: com caminava, com es dirigia als alumnes dels cursos superiors, als quals sobrepassava en estatura de bon tros, com interactuava amb els professors. R era un autèntic roquer, amb una inconfusible caçadora de cuir negre, botes altes de pell i un pentinat que cridava l’atenció de lluny. Temps després observí que un altre company de curs, M, estava canviant molt el seu aspecte i la seua actitud. Cada dia s’assemblava més a R, vestia com ell i sempre anava al seu costat. Fins i tot s’assabentàrem que els caps de setmana M també s’ajuntava amb R i la seua colla d’amics. A tots ens va sorprendre esta transformació, més si cap quan M era tot el contrari que R: tímid, baixet, un poc infantil per a l’edat…. i molt temorós de tot i sobretot de tots. Els primes dies de classe ens confessà a alguns de nosaltres que el que més temia era que li feren alguna broma desagradable i que l’humiliaren en públic. En este cas podríem dir que M estava utilitzant el mecanisme de defensa de la Identificació.

En la Identificació com a mecanisme de defensa s’assimilen característiques o atributs d’altra persona, és a dir, es busca ser semblant a altre, o com es diu en un llenguatge més tècnic, identificar-se amb ell. Esta identificació sol aparéixer davant un conflicte intern o davant una amenaça a l’autoestima, i la finalitat d’esta defensa és disminuir l’ansietat. Com a conseqüència, la persona arriba a una semblança –real o imaginària – amb el model, i fins i tot a vegades sofrix una gran transformació. Amb això aconseguix augmentar la pròpia vàlua i l’autoestima, a banda de disminuir els sentiments d’impotència i indefensió. La Identificació es pot referir a aspectes interns (creences, actituds, valors…) i/o externs (vestimenta, pentinat, mímica gestual…). Algunes circumstàncies augmenten la Identificació: la inseguretat i l’ansietat que es viu en situacions noves (un nou col·legi, un nou treball, una nova ciutat per a viure…), són exemples on podem observar este mecanisme de defensa.

La finalitat de la Identificació, com en la resta de mecanismes de defensa, és disminuir l’ansietat. Com a conseqüència, eixa persona arriba a una semblança – real o imaginada – amb el model, i fins i tot a vegades arriba a sofrir una gran transformació.

Racionalització

Em contava un conegut meu, a qui anomenarem Salvador, que fa poc, un amic seu de tota la vida el va vore i li va demanar diners. Este amic ja feia molts anys que portava una vida molt erràtica, amb multitud de dificultats. Separat, sense faena contínua i amb un cert abús d’alcohol que arrossegava des de jove, sempre li costa arribar a fi de mes. Segons em digué, no li havia volgut deixar diners perquè “s’ho haguera gastat tot amb beguda i altre vicis, segur. Em va dir que era per a pagar la llum i altres coses, però jo no m’ho crec. Si no li he deixat diners ha estat pel seu bé, ja que ho haguera utilitzat per a beure. Encara li he fet un favor”.

El mecanisme de defensa de la Racionalització és el que comunament coneixem com a justificació, és a dir, justificar coses que hem fet, que hem dit, que hem desitjat, etc., amb explicacions que no són lògiques ni convincents, a més de forçades. Justifiquem per a no sentir malestar per allò que hem fet, hem dit o hem sentit. En el cas de l’exemple de dalt, Salvador justifica la seua conducta àvara i egoista amb l’argument que no ha deixat diners pel bé del seu amic, en vegada d’acceptar que no li’ls ha deixat perquè en realitat no volia fer-ho, perquè no ha volgut ser generós amb ell. Això significaria prendre consciència d’aspectes de la seua personalitat dels quals no vol saber res, i quedar-se així amb una imatge d’ell mateix que no li cause ansietat ni malestar emocional. Salvador no vol admetre que pot ser siga molt més insensible i egoista del que realment pensa. A més, per molt que Salvador intente justificar davant dels altres el seu comportament, la justificació se la creu més el que la diu que a qui la diu, ja que la majoria de vegades els altres se n’adonen de la falsedat i l’autoengany que porta l’argument. Justifica, racionalitza el que ha fet per a no sentir-se mal, per a no prendre consciència del malestar que li causaria acceptar que en realitat ha actuat miserablement amb un amic de tota la vida que necessitava una ajuda puntual (mai abans li havia demanat res). Salvador necessita mantenir la seua autoestima. La Racionalització es pot utilitzar per a justificar xicotetes faltes, errades o frustracions fins a grans fracassos o crims contra la humanitat. És un mecanisme de defensa que tots utilitzem sovint per a justificar les nostres conductes i buscar raons que ens permeten que la imatge que tenim de nosaltres no es trenque. “Sí, he furtat un DVD en uns grans magatzems, però això per a ells no significa res, no he fet cap delicte, són milionaris… No he aprovat este examen perquè he tingut molts problemes últimament que no m’han deixat estudiar…. No estic bevent més del que toca, bec com la majoria fa, no sé per què no puc fer-ho jo, tampoc és per a tant…” són exemples de com utilitzem este mecanisme de defensa en la vida diària.

Dissonància Cognitiva i Racionalització

El mecanisme de defensa de la Racionalització té molta similitud amb la teoria de la Dissonància Cognitiva, un concepte de la psicologia social que explica molts dels nostres comportaments. Un exemple ens ajudarà a entendre-ho:

Imaginem una persona que fuma molt. La creença “jo fume molt i m’agrada fumar” és incompatible amb la creença “fumar és mal per a la salut (problemes coronaris, càncer…)”. Mantenir estes dos creences oposades ens provoca un malestar, una dissonància, com es diu més tècnicament. Per tant, només tenim dos opcions per a reduir eixe malestar: o bé canviem la conducta (deixem de fumar) o bé generem idees o creences que siguen compatible amb el fumar (fumar em tranquil·litza… conec fumadors que tenen més de 80 anys… és l´única satisfacció que tinc…). És a dir, que davant estes dos creences incompatibles, 1) fume i m’agrada fumar i 2) fumar és mal per a la salut, només puc fer dos coses per a disminuir el malestar: o bé deixe de fumar (o almenys reduir dràsticament la quantitat de cigarrets fumats) o bé intente autoenganyar-me buscant raons per a seguir fumant (em relaxa… és l’únic plaer que tinc…). Hauré d’elegir una de les dos opcions si vull evitar el malestar que provoca mantenir en la nostra consciència dos idees o creences incompatibles. Per desgràcia, la majoria de la gent ens inclinem per la segona opció, és a dir, buscar raons o arguments que justifiquen l’habit de fumar (o de beure, o de prendre drogues, etc…).

Desplaçament

L’encarregat de la fàbrica li ha clavat un bon esbronc. Ell pensa que el seu superior no té raó, a almenys no tota la raó, ja que no li ha explicat el que havia de fer en eixa situació. Quan arriba a casa comença a discutir amb la seua dona, amb forts crits i insults, per no tindre a punt la roba del treball per al dia següent.

El mecanisme de defensa del Desplaçament consisteix a reorientar un sentiment, desig o resposta – que en principi anaven dirigits cap a un determinat objecte – cap a un altre objecte que siga menys amenaçant que l’originari. És a dir, que la descàrrega que anàvem a fer en un objecte la desplacem cap a un altre, al qual considerem menys perillós o més dèbil. En este mecanisme de defensa, el sentiment, el desig o la resposta és el mateix (ira, frustració, interés sexual…); el que canvia és l’objecte o meta al qual es dirigix. La descàrrega la desplacem cap a un objecte (persona, animal o cosa) que percebem menys amenaçador.

Com en qualsevol mecanisme de defensa no és tracta d’un procés calculat i conscient, sinó que és inconscient (o no del tot conscient). Una cosa: no sols desplacem conductes, sentiments o impulsos negatius, sinó també positius (estima, amor, atenció…). Per exemple, el que desplaça un gran afecte a un animal – d’una manera excessiva, exagerada – en vegada de fer-ho cap a una persona per les dificultats que té per a establir relacions afectives significatives amb altres.

N vingué a teràpia per diverses queixes de tipus depressiu. A poc a poc anaren perfilant-se dos temes significatius: la tensió i distanciament que sempre havia mantingut amb son pare, al qual culpava de moltes coses, i l’intens afecte i preocupació que sentia pel seu gos, al qual havia adoptat feia molts anys del carrer. Un dia tingué un somni l’anàlisi del qual resultà molt aclaridor. N entengué que estava desplaçant cap al gos l’afecte i estima que per moltes raons mai no havia pogut expressar a son pare. Per raons que seria llarg d’explicar, l’animal s’havia convertit en una mena de símbol de la figura paterna, pare al qual tant li havia costat mostrar i reconéixer l’afecte que en realitat li tenia.

El mecanisme de defensa del Desplaçament pot adoptar diverses formes. Vegem-ne tres breus exemples: 1) Sentim un gran interés sexual per una dona, la qual roman indiferent a les nostres insinuacions. Sense adonar-nos-en, este interés el desplacem cap a una altra xica que d’una manera imprecisa ens recorda a la primera. 2) Un professor d’institut acaba la jornada frustrat pel mal comportament dels alumnes. Per la vesprada, al tornar cap a casa, discutix fortament al tren amb un altre passatger per un detall insignificant. 3) El seu home la va deixar per una altra, més jove i atractiva, advocada de professió. A partir d’aquell moment no té més que males paraules contra tots els advocats com a col·lectiu. A l’igual que ocorre amb altres mecanisme de defensa, el Desplaçament no té perquè ser patològic. Però quan es referix a la ira com a emoció, sol causar problemes.

Repressió

El mecanisme de defensa de la Repressió consitix a mantenir determinats records, experiències, sentiments o desitjos fora de la consciència. En paraules de Freud: “consistix exclusivament a rebutjar i mantenir allunyats de la consciència determinats elements”. Però Repressió no és el mateix que oblit. Oblidem moltes coses de la nostra experiència, però reprimim aquelles que ens poden causar dolor i malestar. La Repressió seria com un oblit motivat, un “oblit” que ens protegix del dolor i del malestar de determinats continguts mentals (records, experiències, sentiments, desitjos…). El problema és que el material reprimit, d’una o d’altra manera seguix influint en la nostra vida (en els nostres pensaments, sentiments i conducta). Resumint, podríem dir que la Repressió és un oblit motivat i selectiu, un mecanisme la missió del qual és rebutjar o mantenir determinats continguts mentals fora de la consciència (com en el segon exemple de l’encapçalament). Per molts motius, a este mecanisme de defensa se’l considera el prototip de totes les altres defenses, com si diguérem la matriu de tota la resta de mecanismes defensius.

Com tot, també en la Repressió existixen graus o intensitats. En un extrem trobaríem la impossibilitat de recordar res de la experiència viscuda, “oblidar” que s’ha viscut eixa experiència. En graus menys intensos, es podria presentar com una incapacitat inicial per a recordar, però que amb determinades claus o pistes, podríem fer-ho; o bé recordar alguns detalls d’una experiència i d’altres no:

“Em contava M, una pacient que tinguí en teràpia, que de l’estiu del 92 recordava molt bé el mesos de juliol i agost, tot el que havia fet, on havia estat, les vacances, etc, però a penes recordava res del setembre i l’octubre d’eixe mateix any. Curiosament, va ser durant eixos dos mesos del 92 quan va patir una forta crisi sentimental a causa d’una infidelitat de la seua parella”.

El material reprimit o expulsat de la consciència és més o menys inaccessible als esforços conscients per recuperar-lo, però no “s’oblida” completament i definitivament. D’una o d’altra manera acaba manifestant-se, com poden ser alguns somnis o alguns símptomes psicopatològics (tal vegada, una víctima d’un abús sexual en la infància no recorde l’experiència concreta, però en l’actualitat té greus dificultats en les relacions sentimentals i sexuals).

Apartar o impedir que determinats continguts accedisquen a la consciència a vegades pot ser positiu i adaptatiu, ja que ens facilita seguir endavant amb la nostra vida. Experiències negatives i traumàtiques, en ocasions i durant un temps, pot ser siga beneficiós mantenir-les fora de la consciència. Però poden ser incapacitant si s’usen de manera excessiva i inapropiada. Com tot en la vida, depén de l’ús que donem, pot ser negatiu o positiu per a nosaltres. I una última cosa que no devem oblidar: és més fàcil advertir els mecanismes de defensa en els altres que en u mateix.

Per a finalitzar

Fa un parell de mesos em trobí amb els amics Xavi Cunyat J.Mª Aguado, els responsables d’esta revista. Em comentaren si m’agradaria publicar alguna cosa, i donat la meua formació com a psicòleg i l’interés que sempre he tingut per la psicoanàlisi, acordàrem que els enviaria un text sobre este tema. Entenc que El Cresol no és una publicació tècnica de l’univers psi (psicologia, psiquiatria, psicoanàlisi…) i que per tant havia de fer un escrit comprensible per al públic no especialitzat. Eixa ha estat la meua intenció, tot i que a costa de sacrificar moltes explicacions i terminologia que haguera resultat impossible d’exposar en unes poques pàgines. La idea era fer arribar al lector un text, breu i introductori per necessitat, sobre este extens i complicat saber. Per als interessats en els mecanismes de defensa psicològics recomane, d’entre els textos que he consultat, dos treballs sobretot:

A. Freud. “El yo y los mecanismos de defensa”.

E. Pallarés Molins. “Los mecanismos de defensa”.

Sobre este tema també es pot trobar informació en els següents textos:

S. Freud. (Psicopatología de la vida cotidiana, La intepretación de los sueños, Estudios sobre la histeria, Las neuropsicosis de defensa, Inhibición, síntoma y angustia, El Yo y el Ello… ).

C. Castilla del Pino. Introducción a la psiquiatría. Vol I. (Capítol II. Psicopatología. Mecanismos de protección del self).

J. Vallejo Ruiloba. Introducción a la psicopatología y la psiquiatría. (Sobretot el capítol 11 – Neurosis: generalidades – i tots els punts de vista psicodinàmics dels trastorns psicopatològics dels altres capítols).

J. Coderch. Psiquiatría dinámica.

A. de Mijolla – S. de Mijolla. Fundamentos del psicoanálisis. (sobretot el capítol 9.7. Los mecanismos de defensa).

Laplache y Pontalis. Diccionario de psicoanálisis.

Comentari sobre “La plaça del diamant”

El text és un extracte del treball realitzat per Irene Alberola Lluch, alumna de 2n de batxillerat de l’IES Enric Valor de Silla, al voltant de la lectura de la novel·la de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, i que intenta donar resposta a la següent pregunta: “¿Es pot considerar Natàlia/Colometa, protagonista de la novel·la, una dona maltractada?”

La relació entre Natàlia/Colometa i Quimet

Quan Natàlia i Quimet es coneixen en un ball a la Plaça del Diamant, ella està promesa a altre home, Pere, però això no suposa cap problema per a Quimet, que ja al principi deixa clara la seua postura: “i va riure i em va dir que el planyia molt perquè al cap d’un any jo seria la seva senyora i la seva reina.”. Així, Quimet fa que Natàlia rinya amb el seu promès. També és manifesta en contra del fet que treballe en la pastisseria on fa jornada.

Des de l’inici de la relació, fins i tot abans que Natàlia deixe el seu nuvi Pere, Quimet és autoritari i masclista: “…i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li: – ¿I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres? – T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.”, “… que aquella senyora que no va creure el seu marit s’havia girat tot d’una quan el que se li demanava era que caminés ben dreta i endavant […] tenia raó de dir que la senyora no s’havia d’haver girat” o “… i Eva, quan es va despertar, la primera cosa que va fer va ser agafar una flor blava i bufar-la […] i Adam la va renyar perquè havia fet mal a una flor. Perquè Adam, que era el pare de tots els homes, només volia el bé”, “-És cadira d’home…”.

Així, observem que Quimet des del principi imposa el seu domini, tot i que Natàlia encara conserva una miqueta de la seua personalitat per exposar la seua voluntat i opinió, –“no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li…”, “Vaig estar a punt de dir-li…”. A més, ella patix molt per com s’està iniciant la relació: “…sentia la pena dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra”. Cal destacar un episodi on ambdós tenen una forta discussió: “Em vaig enfadar tant que les galtes em cremaven. Em va agafar pel coll amb una mà i em va sacsejar el cap. Li vaig dir que ja es podia retirar i que si no em feia cas cridaria un municipal”.

Mercé Rodoreda

No obstant, eixa força interior de Natàlia molt prompte desapareix i és eclipsada pel fort caràcter de Quimet: “Enraonaven com si jo no hi fos”, “Vivia com deu viure un gat: amunt i avall amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l’hora de la gana, ara és l’hora de la son; amb la diferència que un gat no ha de treballar per viure”, “Vaig amagar les xicres; quan pensava que les havia comprades sense demanar permís a en Quimet per comprar-les, el cor se m’encongia”.

Un altre tret característic de la personalitat de Quimet és la gelosia. Per exemple, al capítol IV creu estar segur d’haver vist Natàlia passejant amb Pere → “… i va dir que havia vingut a demanar-me explicacions, perquè m’havia vist passejat amb en Pere. Li vaig dir que em devia haver pres per una altra. Va dir que era jo. Li vaig jurar que no era veritat i ell jurava que sí”. Així, podem vore com d’obsessiu és Quimet, tot i que Natàlia li jura el que no havia estat amb Pere → “… es va posar com un dimoni, em va dir que jo estava tip de mentides , que m’havia posat un parany i jo hi havia caigut com un ratolí, i em va fer demanar perdó per haver sortit a passejar amb en Pere i per haver-li dit que no hi havia sortit i a l’últim em va fer arribar a creurem que hi havia sortit i em va dir que m’agenollés”. Aquest fet demostra com Quimet vol sentir-se superior ridiculitzant Natàlia.

Altre exemple es troba al capítol VII → “Em va començar a rajar sang del nas i no la podia estroncar. […] El mosso del café em va acompanyar al lavabo i em va ajudar a tirar-me aigua a cap. Quan vaig tornar en Quimet tenia els llavis estrets i el nas morat de ràbia […] Va dir que el mosso no m’havia d’haver acompanyat…”

La diferent visió que tenen sobre un fet tan important com és el dia en què contrauen matrimoni. Quimet: “En Quimet li va dir, a mi, això de casar-me… és un moment, i com menys es gasti millor i si es pot acabar en cinc minuts en comptes de deu, millor”. Natàlia: “Tothom aplaudia i jo no podia respirar i el cor m’anava de pressa i allà se m’hi feia l’alegria que em sortia pels ulls. I quan es va acabar tot, jo hauria volgut ser el dia abans per poder tornar a començar, tan bonic…”.

En aquest sentit, és de gran importància la nit de nuvis → “Estava asseguda en un racó, sense gosar moure’m. […] Des del meu racó, jo tenia una por molt grossa. […] Sempre havia tingut por d’aquell moment. M’havien dit que s’hi arriba per un camí de flors i se’n surt per un camí de llàgrimes. I que et duen a l’engany amb alegria… Perquè de petita havia sentit a dir que et parteixen. I jo sempre havia tingut molta por de morir partida. […] I quan em vaig posar a plorar en Quimet va aixecar el cap per damunt de la gira del llençol i em va preguntar què em passava i li vaig confessar la veritat: la por de morir partida. I va riure.”

Així, també observem com les relacions sexuals són una altra àrea on Quimet s’imposa a Natàlia → “-Avui farem un nen. I em feia veure les estrelles”. A més, Quimet és agressiu i té mal caràcter i Natàlia és qui ho paga. No obstant, s’aguarda per a ella tot el malestar que la situació li provoca → “I el mal humor queia damunt meu. I quan estava de mal humor sortia allò de, Colometa no badis, Colometa has fet un nyap, Colometa vine, Colometa vés. Tan tranquil·la, tu tan tranquil·la… I anava d’una banda a l’altra com si l’haguessin engabiat. I vinga obrir-me tots els calaixos i tirar-me per terra el que hi havia a dins i quan li preguntava què buscava no deia res. […] Els carrers lluents d’alegria i jo vinga collir roba per terra i vinga plegar-la i tornem-la a desar”, “Estava cansada; em matava treballant i tot reculava. En Quimet no veia que necessitava una mica d’ajuda en comptes de passar-me la vida ajudant, i ningú no s’adonava de mi i tothom em demanava més com si jo no fos una persona”, “I va agafar els nens d’una revolada i els va aixecar enlaire agafats només per dalt d’un braç i els va passejar així pel corredor, amunt i avall, un a cada mà, i jo li vaig dir que si els volia trencar els braços, i va dir que si no s’acabaven els plors els tiraria daltabaix del carrer”, “…i no li vaig dir que havia trencat un vas i que me l’havien descomptat perquè hauria estat capaç d’anar a trobar els amos i armar-los un bullit de mil dimonis”.

A l’obra queda clara una característica distintiva de les dones maltractades: tenen una visió de l’amor basada en el sotmetiment i patiment. Ho donen tot per la seua parella i estan disposades a fer tot el que els diguen independentment de si és bo o no per a elles. L’important és fer feliç als altres, a les seues parelles → “S’estirava al llit. S’hi deixava caure com un sac i jo, sempre amb l’ai al cor, pensant que esbotzaria les molles. Volia que el descalcés i que li posés les sabatillles, de quadrets, de dos colors, de cafè amb llet. Després d’haver reposat una estona venia a sopar. Abans d’adormir-se volia que li fes fregues d’esperit de vi per tot el cos, pel dolor, deia”, “En Quimet volia que cada setmana li planxés els pantalons”, “En Quimet també corria pels carrers i cada dia anava pels carrers i sempre pensava que un dia no el tornaria a veure”, “Se’n va anar al front d’Aragó i jo vaig anar fent com sempre. Si em posava a pensar em trobava voltada de pous i a punt de caure a qualsevol”, “I quan em pensava que ja no veuria mai més en Quimet perquè se n’havia anat a la guerra, em va arribar un diumenge, brut de pols i carregat de menjar”, “Li vaig dir que m’hauria agradat molt passar una nit com aquella que ells havia passat tan enamorada, però que jo tenia feina a netejar despatxos i a treure pols i a cuidar-me dels nens i que totes les coses boniques de la vida […] no s’havien fet per mi. Que tot s’havia acabat per mi i que només esperava tristesa i maldecaps”, “…sense saber per què, em va pujar un glop de pena calenta de molt endins i se’m va encastar al coll”, “Em vaig adonar que tenia els ulls molt endins com si els hi haguessin picat per acabar-los-hi de ficar a dins de tot […] i els nens se’l van menjar a petons i el van acompanyar fins a baix de l’escala i jo també, i quan pujàvem, quan vaig ser entre el replà del primer pis i el meu, vaig aturar-me i vaig passar el dit pels platets de les balances de la paret…”

A més, Quimet és egoista i egocèntric → “I en Quimet es va posar, amb una gran fúria, a queixar-se de la cama”, “A l’últim en Quimet va perdre la paciència i li va pujar la sang al cap. I deia que aquella vida era una vida que no es podia viure i que no podia durar de cap de les maneres perquè si durava massa el qui es moriria seria ell”, “No li podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era per mi sola i que, si alguna vegada em queixava a casa, en Quimet em deia que li feia mal la cama”, “…i quan va arribar en Quimet ens va trobar amb la cara rajant llàgrimes i va dir que només li faltava aquesta. – Tot el dematí encerant i tapant forats de corc i arribo a casa i en comptes de trobar-hi la pau i l’alegria, trobo plors i drama”, “Va dir que necessitaven matalassos i se’n va endur dos: el del nen, que va dir que podia dormir amb mi, i el del meu llit de noia…”

És una mostra clara de sotmetiment de Natàlia a la voluntat de l’home, Quimet, la creació del colomar → “… ho vaig haver de baixar tot al pis, i si volia anar al terrat a seure una estona havia de pujar-hi la cadira. […] El van pintar de blau i el pintor vaig ser jo. Perquè quan el colomar va estar fet en Quimet sempre tenia feina els diumenges. […] Amb l’Antoni adormit o plorant per terra, vinga pintar.”.

Però hi ha un dia en què Natàlia decidix rebel·lar-se contra el que l’oprimix: “I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat.”, “¡tot a passeig!”, “Tot perquè jo no podia més, amb les criatures tancades, rentant plats en aquella casa […] I encara, al terrat, hi havia coloms que anaven parrupejant.”. Així, comença a guanyar força i a sobreposar-se al domini i autoritat de Quimet: “… i tot el que en Quimet em deia m’entrava per una orella i em sortia per l’altra…”, “I d’un plec de no sé on em van sortir ganes de preguntar-li una cosa que mai no havia trobat un moment de confiança per preguntar…”

Un dia qualsevol

 – 08-03-2017 –

per Mª Carmen Antich

Hui atendré mon pare, que té noranta cinc anys, com sempre. Ompliré la nevera i la despensa, com sempre. Ficaré la rentadora i faré el dinar, com sempre. Planxaré la roba i procuraré que la casa estiga neta i siga acollidora. I si cal fer-ho, m’ocuparé també del meu petit tresor, el meu net. Faré gestions als bancs, o a l’administració, o la sanitat. Seré infermera, psicòloga, o economista sense títol. Seuré davant de l’ordinador per fer una ullada al meu darrer relat (aquesta vegada eròtic), o prepararé les partitures per al proper assaig de la Coral.

Jo no posaré la meua empremta en cap aparell per justificar que hi he estat, perquè ho estic sempre, cada dia de cada any. El meu nom no quedarà enregistrat en cap nòmina a final de més, i quan algú s’haja d’ocupar de mi no cobraré cap pensió per poder-li pagar. I si em pregunten quina ha estat la meua professió, no trobaré un nom apropiat per definir-la. Tampoc no em preocupa massa.

Sé que no tinc cap mèrit especial, doncs aquesta és la tasca diària de milers i milers de dones arreu del mon, i moltes la desenvolupen amb pèssimes condicions i molta valentia.

No ens fan falta les gràcies, ni els aplaudiments, ni els reconeixement públic. Tan sols la solidaritat d’aquells a qui dediquem la vida, la seua empatia, el dret a ficar-nos malaltes, a poder dedicar un dia a “assumptes propis”, o a deprimir-nos o sentir-nos eufòriques…

Potser un dia decidírem renunciar a moltes coses, com la independència econòmica, per a dedicar-nos a tenir cura dels demés, o potser el mon laboral, discriminador i masclista, continua negant-nos la oportunitat de demostrar que podem fer, i ben fetes, altres coses. El ben cert és que en allò que fem, considerant o no que siga un sacrifici, posem tot el nostre amor i voluntat. Seria abusiu demanar oportunitats, respecte, consideració, i reciprocitat?

Que passeu tots i totes un BON DIA.

Carmen Valero, crònica d’una lluitadora

 – 06-03-2017 –

per Josep Antich Brocal

De vegades la pau és només silenci,

de vegades la pau no és més que por…

(Raimon)

Retrobar la vida i obra de Carmen Valero Gimeno, no només suposa donar compte d’una excel·lent persona, una dona activa avantatjada per a la seua època, i una mestra que va ser recordada amb gratitud a tots els llocs on va exercir la docència, sinó que a més a més representa un exemple de modernitat, progressisme, compromís polític i unes inquietuds socials molt diferents de les idees que predominaven entre les dones de Silla a començament del segle XX, un temps de submissió i masclisme que els coartava la capacitat de decisió, convertint-se així i sense voler, en una precursora del feminisme. Però sobretot, cal dir que Carmen era una intel·lectual, eixe seria el qualificatiu més adequat de tots els que li pugem atribuir, doncs sempre es va caracteritzar per l’assimilació del saber i la difusió dels coneixements adquirits, d’una manera innovadora, però sense abandonar mai els principis que de ben jove la mogueren a donar la cara pel seu gènere i la seua professió.

Any 1916

Va nàixer a Silla el 23 de març de 1893, al carrer Pi i Margall número 16 (actual c/ Forns, 40), i era la filla major de José Valero Simeón (de sobrenom Pilotes) i Balbina Gimeno Bernat, descendents de dues famílies molt arrelades al nostre poble, els quals tingueren altres dos fills: el segon va ser Pepe (pare de Mercedes, Carmen, Maria i Balbina), i el menut, Adolfo, molt conegut també pel seu ofici d’agrimensor (pare de Pepe i Carmina).

Convençuts de les aptituds de la xiqueta i acabada l’escola primària a Silla baix la tutela de les mestres Dolores Martínez i Milagros Dasí, els pares la van matricular a València al col·legi de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, on va estudiar la carrera de Mestra Nacional, obtenint el títol de l’Escola Normal de Magisteri, amb nota de sobresalient, el 14 d’abril de 1913, recent complits els vint anys. Una nota que ella considerava insuficient, ja que aspirava a la matrícula d’honor per poder continuar estudiant de forma gratuïta i no gravar econòmicament a la família.

Alumna de les monges teresianes. València 1910 (Carmen està situada a l’esquerra de la santa).

Any 1920

Segons el pla d’estudis secundaris d’aquella època, a continuació va passar a l’Institut Lluis Vives de València, però va haver d’interrompre l’assistència a les classes en aprovar l’oposició i ser destinada de mestra a Novelda (Alacant), amb un sou de 1.000 pessetes anuals. La capacitat intel·lectual de Carmen era tanta, que exercint a Novelda es va matricular a l’Escola de Comerç de València… i els resultats varen ser del tot positius, sense pressa però sense pausa i viatjant diàriament a la capital, l’any 1918, quan comptava 25 anys d’edat obté dos títols: en maig el de Batxiller amb la qualificació de sobresalient (cal dir que la promoció era de 216 alumnes, dels quals només 9 n’eren xiques), i en octubre el de Perit Mercantil. Aquest període d’estudi tècnic l’aprofita per a publicar un llibre de càlcul titulat: Problemas de Aritmética Mercantil, que posteriorment va servir de text a l’Escola de Comerç, el qual es conserva com una peça de museu a la Biblioteca Nacional.

No contenta amb aquest singular currículum decideix continuar estudiant a un nivell superior, demana l’excedència del magisteri i en 1920 obté el títol de Professor Mercantil, i dic professor perquè la denominació habitual era la masculina, ja què mai l’havia aconseguit ninguna dona. Però encara li quedava per complir un repte aleshores impensable per a una xica de poble: desplaçar-se a soles a la Ciutat Universitària de Madrid a cursar durant tres anys la Llicenciatura en Ciències Químiques, la qual va obtindre l’any 1923 sense cap dificultat acadèmica.

Un total de cinc titulacions universitàries avalaven el seu palmarès i haguera pogut optar per qualsevol treball, bé en el camp de l’empresariat, les matemàtiques, la comptabilitat o els laboratoris, però tenia dos inconvenients en contra. El primer obstacle era ser dona, això ja li condicionava el camí dins d’un mercat laboral tan específic, i més, si es tractava d’una dona com ella, jove, intel·ligent i amb una bellesa natural que cridava l’atenció. I el segon, és que li agradava la pedagogia de l’escola primària i es trobava més agust ensenyant als joves, especialment a les dones que malgrat tindre la suficient capacitat intel·lectual, no intentaven superar les barreres socials que les allunyava de certes professions reservades exclusivament als homes.

En 1923 pren la gran decisió i sol·licita el reingrés en el magisteri, estant destinada a Oliva, on es va incorporar en setembre guanyant un sou de 2.500 pessetes anuals. Ací comença una etapa de relativa tranquil·litat professional, on es va dedicar a formar una família casant-se amb Luís Fiol Alós, natural de València ciutat, el dia 21 de juny de 1926, als 33 anys… una edat considerada massa tardana en les dones d’aquella època, confirmant així el lema de la seua vida: primer l’estudi, i la resta ja vindrà…. El seu marit era un industrial del sabó, la família tenia una fàbrica al carrer Guillem de Castro de València i pensaven ubicar-ne una altra a Oliva, d’aquesta manera es va conèixer la parella. Del matrimoni va nàixer un fill: Lluís Fiol Valero, l’any 1928.

Foto oficial de la Llicenciatura. Madrid 1925

Tot això suposava la culminació d’una meta personal i una seguretat econòmica, però en compte d’acomodar-se i no “crear problemes”, que era la consigna de la majoria dels companys de professió, Carmen Valero opta per la via del compromís intentant dignificar una docència aleshores desprestigiada. Recordem que a la dècada dels anys vint les nòmines eren de misèria, per això aquella frase: “pateix més fam que un mestre d’escola”…. Els centres depenien dels pressupostos municipals i no tenien recursos materials, doncs la majoria d’escoles eren espais habilitats a corre-cuita en cambres o magatzems llogats a particulars, on s’impartia un ensenyament irracional i ultraconservador. L’assistència a classe a penes es controlava, semblant normal que als 10 u 11 anys els xiquets abandonaren els estudis per necessitats familiars, i el més greu encara: per la manca d’estímuls. Però allò que més qüestionava Carmen era la discriminació de sexes que imposava el sistema educatiu, ja que els temaris oficials de l’ensenyament femení es basaven exclusivament en la lectura i la cal·ligrafia, en fomentar les habilitats domèstiques amb la “costura” i altres activitats d’entreteniment com era aprendre de memòria la lletania del rosari deixant de costat les assignatures de ciències i càlcul, precisament les que ella considerava fonamentals i havia estudiat en competició amb els homes.

Davant aquesta deplorable realitat, la seua lluita es centrarà en la reivindicació d’una escola igualitària i en defensar els drets de la dona, començant ja des de la infància. En relació als alumnes va intentar potenciar-los la personalitat i formar xiquets d’esperit crític a través d’un ensenyament racional més atractiu. Tot això requeria, a més de millorar els programes vigents, complementar-los amb activitats extraescolars com les missions pedagògiques, les colònies escolars, biblioteques públiques, coeducació de sexes, classes d’adults, etc., però topava amb tres problemes molt greus: la poca motivació dels mestres, la manca de recursos materials i l’actitud recelosa dels cercles conservadors locals.

El primer escull va entrar en vies de solució a partir de la proclamació de la República, quan s’impulsa el reciclatge professional dels mestres, l’augment de places, de salaris i de les instal·lacions escolars mitjançant el Plan Profesional del Magisterio de 1932, que intentava regenerar el professorat amb una formació universitària compromesa socialment, però en canvi, les resistències polítiques a la reforma no van permetre consolidar un programa d’ensenyament consensuat, propiciant així el desgast, quan no el fracàs, d’aquella empenta educativa tan innovadora, que entre altres millores va edificar a tot Espanya 2.500 grups escolars nous i va incrementar amb 1.000 pessetes anuals el jornal dels mestres (un 25 %).

Carmen, que havia optat obertament per les tècniques freinetistes basades en els postulats laics del pedagog francès Celestine Freinet, prompte s’identifica amb les reformes mampreses pel Ministeri d’Instrucció Pública, i decididament passa a l’acció. Primer col·labora amb la FUE (Fundación Universitaria Española) en l’organització i millora de les colònies escolars d’estiu, estant nomenada membre d’honor en reconeixement a la seua tasca, en companyia de personalitats tan il·lustres com: Rodolfo Llopis, Teodor LLorente, Pesset Aleixandre, Sigfrido Blasco i Aparicio Albiñana. (Notícia apareguda al diari El mercantil Valenciano de 19 de febrer de 1933). Una altra mostra del seu compromís social la veiem quan en companyia d’una vintena de companys de la comarca funda la FETE – UGT (Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza), que posteriorment es va convertir en el sindicat de mestres i professors universitaris, al qual li va dedicar bastants mesos del seu temps lliure viatjant a València, Villena i Alacant.

A l’escola d’Oliva, a més d’ocupar el càrrec de tresorera del centre va fundar la revista Caperucita Roja, “Periodico infantil, redactado e ilustrado por las niñas de la Escuela núm. 1”. Tinc a les mans una copia del primer exemplar (abril de 1936), i he de dir que és una autèntica delícia fullejar aquesta mostra de pedagogia innovadora. En la portada veiem una nota manuscrita de Carmen, convertida aleshores en cap de redacció, la qual saluda al poble i dona les gràcies a les autoritats locals pel recolzament al món escolar, mentre a l’interior, una dotzena de xiquetes comenten les pròpies inquietuds i aporten suggeriments als problemes quotidians del col·legi, aconseguint així el seu objectiu: fomentar l’esperit crític i participatiu dels alumnes.

Reunió de treball amb el claustre de professors. Any 1933.

I esclata la maleïda guerra civil… Al moment de la sublevació militar el seu marit es trobava de visita com a representant comercial a Ceuta, Melilla i les ciutats del nord d’Àfrica, per la qual cosa va quedar aïllat i sense poder tornar a casa durant els tres anys següents. El seu fill Luís encara recorda aquell mes de juliol de 1936, quan estava estiuejant a les colònies de Bunyol i anaren uns camions de milicians per a traslladar tots els xiquets a casa; però a València la situació era molt perillosa, ja que enfront mateix de la casa dels sogres estava la txeca de Santa Úrsula i les Torres de Quart convertides en presó… i com allò no era un espectacle massa agradable per a un xiquet, Carmen va voler tindre’l al seu costat vivint a Oliva durant tota la guerra, una dona sola amb un xiquet de 8 anys.

Les notícies que tenim d’aquest període caldrà analitzar-les amb la màxima objectivitat, ja que estan recollides del consell de guerra sumaríssim (numero 10.034 – V – 39) que se li va formar en maig de 1939, només finalitzar la contesa. I cal dir, que com a font d’informació històrica, aquests processos militars no són massa fiables, ja que per justificar les condemnes, els fiscals (la majoria coronels) exageraven o inventaven acusacions, mentre que als advocats defensors (la majoria capitans) els resultava molt difícil aconseguir testimonis favorables perquè ningú s’atrevia a declarar en favor dels encausats. Al sumari de Carmen Valero apareixen denúncies del Servei d’Informació i Investigació de Falange i l’Ajuntament franquista d’Oliva, que a més de les acusacions genèriques de desafecta al Movimiento i exaltación a la rebelión, asseguren que:

• Va ser fundadora del partit Izquierda Republicana amb el carnet número 12., formant part de la presidència d’una de les taules en les eleccions de 1936, les que donaren la victòria al Front Popular.

• Va ingressar al Partit Comunista en 1937, organitzant a Oliva la secció de Mujeres Antifascistas, on va ocupar la Secretaria del Comitè Local impulsant diverses activitats culturals com una escola nocturna i la biblioteca popular.

• Va formar part del Socorro Rojo Internacional col·laborant en la recaptació de diners i en un taller de confecció de roba destinada als combatents del front, utilitzant les màquines de cosir que s’havien requisat.

I finalment apareix una declaració un tant contradictòria, que en realitat resumeix la seua actitud en política: “Es cierto que gozaba de gran ascendiente entre los dirigentes marxistas… No se le conoce que publicamente realizara propaganda en favor del Frente Popular, però en sus conversaciones siempre se manifestó entusiasta de los postulados izquierdistas”.

Durant els 8 mesos que va durar el procés penal, Carmen va viure una angoixa permanent, sabedora de què com a funcionària pública i persona molt significada al poble, els guanyadors de la guerra anaven a jutjar-la en represàlia a unes idees que mai havia ocultat. El règim de Franco volia escarmentar durament els “desafectes”, de tal manera que la simple acusació d’haver militat en organitzacions d’esquerres ja implicava una condemna de 12 anys de presó; haver ocupat un càrrec polític significava 30 anys; i un acte violent era pena de mort segura. No obstant això, el seu judici va ser un dels pocs que aconseguiren una sentència absolutòria, signada el 27 de desembre de 1939:

“Debemos absolver a la procesada Carmen Valero Gimeno, del delito de exaltación a la rebelión del que le acusó el Ministerio Fiscal, en razón a no resultar probados los cargos que se le formulaban, debiendo ser puesta en libertad tan pronto se apruebe esta resolución por el Ilmo. Auditor de Guerra de la 3ª Región Militar”.

L’explicació ve donada, no per la benevolència del tribunal, que en casos molt semblants va actuar amb extrema severitat, sinó per la inusual quantitat de testimonis favorables que de forma espontània va rebre la defensa. Carmen podia sentir-se orgullosa perquè molta gent es va jugar el prestigi intentant lliurar-la d’aquell immerescut malson, i tant a Silla com a Oliva es varen mobilitzar familiars i amics, convençuts de què una persona amb el talent, la qualitat humana i la trajectòria professional de “donya Carmen” era incapaç d’haver realitzat accions punibles. Veiem d’on provenien els informes positius:

De Silla:

• D. Salvador Espín Gallén, rector de la parròquia.

• D. Diego Gutiérrez, alcalde de Silla.

• José Maria Antich, Jefe Local de Falange.

D’Oliva:

– Consuelo Sanz, zeladora de la Confraria de la Verge del Carmen.

• Sor Bienvenida Esteban Ripollés, superiora de l’asil d’ancians desemparats.

• Declaració conjunta signada per 36 noms i cognoms d’alumnes seues, avalades pels respectius pares.

• Concepción López y Rodríguez de Rivera, encarregada del Socorro Blanco.

• Rafael Antich Espuig, Secretari de Falange.

• Justo Martí, alcalde d’Oliva i pare d’una alumna seua.

• Isabel Roig, viuda d’un mestre assassinat que va ser company de Carmen.

• Milagros Guardiola Vallés, esposa de Domingo Parra, el cap de Falange Local.

• Maria Soria i Vicente Sarias, matrimoni que va ser empresonat pel Comitè CNT-FAI.

Tots ells alaben la integritat moral i la bona fama de la processada, aportant emocionats testimonis del seu comportament assenyat i humanitari durant els anys de guerra civil, i acaben demanant al tribunal l’absolució. I finalment tenim el seu plec de descàrrecs, on en cap moment abomina de les idees progressistes, argumentant que va actuar en consciència posant-se al servei de la legalitat republicana, fent escola com era la seua obligació, promovent activitats culturals i ajudant als necessitats, però sense aprovar mai els procediments revolucionaris que els cenetistes havien implantat, entre altres, la incautació dels bens i la terra dels seus pares a Silla. Dels testimonis anteriors es dedueix que aquella postura crítica amb el Comitè d’Oliva li va reportar amenaces, enfrontaments i algun disgust personal, encara que això serà precisament l’eximent principal que va considerar el tribunal per poder absoldre-la.

Any 1940

Carmen torna a Silla amb el seu fill d’11 anys, desvalguda moralment, sense feina i en situació de llibertat vigilada, que era com quedaven la majoria dels “rojos” que havien patit un judici sumaríssim, no obstant, estava satisfeta pel resultat del procediment penal. Però encara no s’havia acabat el seu suplici…

Immediatament comença les gestions per reincorporar-se a l’escola, ja que tenia la plaça en propietat reconeguda per Ordre Ministerial de 27 de gener de 1940 amb una dotació de 5.000 pessetes, però no es va poder incorporar. El Tribunal de Responsabilitats Politiques no va ser tan benvolent i li havia obert un expedient, el número 847, obligant a què el Comitè Depurador la inhabilitara del magisteri amb la prohibició expressa d’impartir qualsevol tipus de docència, corrent així la mateixa sort de milers de mestres que varen exercir en la zona roja durant els governs del Front Popular, acusats genèricament de “difondre les idees marxistes” i separats de les aules fins que provaren la seua innocència.

Ho va intentar en repetides ocasions però no li varen fer cas, era el preu que havien de pagar els funcionaris depurats: a més prestigi personal més sanció professional. Per altra banda, la relació amb el seu marit s’havia deteriorat, no el tenia al seu costat… i per ajudar a passar casa va haver de subsistir, quasi d’amagat, donant classes particulars de comptabilitat i de reforç als alumnes de batxillerat de Silla. Aquella va ser l’època més grisa de la seua vida degut a la privació professional que es va perllongar durant onze anys, però com a contrapartida va poder gaudir per primera vegada del seu poble, dels germans, les nebodes i el bon veïnatge que mai li va tancar la porta: la tia Rogelia, la tia Conxa la de Jacobo, la tia Matilde, el tio Gordet, el tio Rosaleny… i moltes més persones que encara recorden la seua educació esmerada, la discreció en el tracte i les atencions que prodigava a tots aquells que necessitaven un consell o un poc de companyia.

Un altre objectiu gratificant va ser dedicar-se a preparar el futur del seu fill “Luisito”, de qui va fer un bon estudiant i un home “de profit”, com es deia aleshores. Aquest xicot es va fer famós en el món de l’esport arribant a ser campió de Llevant de 100 i 400 metres llisos, i en natació també va batre un rècord creuant l’Albufera des de la Devesa al Port de Silla, en hora i mitja, una gesta que va tindre per testimonis els delegats del Club Nàutic Delfín i els paisans que l’acompanyaren en la barca: Vicent Morera, Jesús Llopis, Pepe Espuig, i son tio Adolfo Valero (diaris Levante i Marca, agost, 1952).

Després de cinc apel·lacions infructuoses, per fi, en febrer de 1951 el Jutjat Superior de Revisions dicta una resolució per la qual es podia reintegrar al magisteri, però estava controlada de tal manera que li condicionaven la mobilitat personal i limitaven els drets professionals: “con la sanción de ejercer dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante dos años e inhabilitación para cargos directivos y de confianza”. Carmen comptava aleshores 57 anys, però encara li quedaven forces per continuar ensenyant, i com a bona lluitadora va acceptar una vacant a la població de Bètera. Com que ja era major i el desplaçament diari resultava molt complicat (autobús, tramvia i trenet), el pas següent va ser mudar-se a València, al carrer San José de Calasanz, on va viure activament fins que va finalitzar el període laboral reglamentari, sempre en contacte amb el món cultural i universitari. I només jubilar-se, el seu fill que estava recent casat, va intentar endur-se-la a Madrid on havia estudiat la carrera d’enginyer tècnic i treballava a l’empresa Telefunken, però després d’una temporada de viure amb els novençans, donya Carmen, d’esperit independent i ànima lliure per naturalesa, va decidir tornar a Silla per acabar plàcidament la vida que li quedava, que malauradament ja era molt poca.

Es va morir en quatre anys… el 19 de setembre de 1962 a la mateixa casa on havia nascut. Tenia 69 anys, i està soterrada al cementiri municipal.

Any 1958

Aquesta és la crònica agredolça d’una intel·lectual que no es tragué mai del damunt el pecat mortal de ser admiradora de D. Manuel Azaña, d’haver militat en Esquerra Republicana, de participar en la fundació d’un sindicat reivindicatiu i apostar pel treball permanent de dignificar els mestres i els alumnes. Carmen va morir en plena dictadura amb l’amarga sensació de què la lluita havia resultat estèril perquè havia topat amb un mur reaccionari que li frenava el desig d’aplicar el progrés al món de la docència. I com tantes altres persones d’aquella generació, la seua vida va ser truncada per la guerra civil, resultant una trajectòria amb dues fases molt distintes: la primera d’estudi, de lluita i d’il·lusió pel canvi… i la segona de patiment, de frustració, de silenci… un silenci anònim imposat per la repressió i destinat a què celebritats com ella caigueren en l’oblit, que és la pitjor de totes les condemnes.

Però no ho han aconseguit… Els temps han canviat i les coses són molt diferents; gràcies al sacrifici i la llavor sembrada per persones com ella (que poc a poc anirem retrobant), la utopia pedagògica s’ha tornat realitat, i a hores d’ara, xics i xiques gaudeixen d’un règim democràtic amb les mateixes oportunitats per a l’estudi, podent elegir lliurement el seu futur. Per això no l’anem a oblidar… de cap manera.

Al seu poble natal li dedicarem una plaça o un carrer, i proclamarem als quatre vents l’orgull d’haver retrobat una avantpassada tan il·lustre. A Oliva, l’historiador Joan Morell està recollint informació als arxius i entre les alumnes supervivents de “donya Carmen”, per a publicar una merescuda biografia. I a la Universitat, el lloc on tan agust es trobava, la professora Carme Agulló del Departament d’Història Contemporània també pensa incloure-la en la nòmina de mestres lluitadores per la dignitat de la professió.

D’aquesta manera esperem fer justícia a la memòria d’una intel·lectual que la història “oficial” ens havia amagat, una dona de Silla molt especial, que creix a mesura que es coneix.

Josep Antich és Cronista de Silla.

Els Plans d’Igualtat a les empreses. Davant una societat desigual, ens calen Plans d’Igualtat reals i en femení

 – 06-03-2017 –

Ruth García Fernández

Partim de la premissa que quan cerquem la igualtat efectiva entre dones i homes que proclama la Llei orgànica 3/2007, en el seu enunciat fonamental, no estem fent més que confirmar els articles del mandat jurídic superior que és la Constitució Espanyola de 1978.

La Llei i la seua posterior reglamentació ve a regular la realitat amb la qual ens trobem: la discriminació de les dones en molts àmbits de la vida quotidiana, i entre ells l’àmbit laboral.

Lluny de que aquest dret a la igualtat siga una mera concessió per part dels nostres governants amb la pretensió d’esmenar a la dona, perquè aquesta històricament ha estat relegada i en conseqüència discriminada, la veritat és que respon a les pròpies exigències socials i al fonament últim dels drets a la pròpia dignitat humana i al desenvolupament de la personalitat.

És així que, en el cas de qualsevol pla d’igualtat circumscrit a l’empresa, i partint del marc jurídic expressat en la Llei una vegada definit el seu àmbit d’aplicació, s’imposa la necessitat del compliment de les obligacions que té tota persona física i jurídica, per a la qual cosa és preceptiu que les empreses garantisquen i vetlen per aqueixa igualtat, per aqueix principi d’igualtat de tracte de gènere amb l’exclusió de tot tipus de discriminació, tant directa com indirecta, en relació amb la selecció, a la formació, a la promoció, a la retribució, a la conciliació, a la comunicació, a la salut laboral i prevenció de riscos, a l’assetjament sexual i per raó de sexe i a les relacionades amb l’embaràs o la maternitat, entre altres.

Així les coses, tenim que un pla d’igualtat és un conjunt de mesures que s’estableixen en una empresa per a garantir que les treballadores i treballadors participen per igual en la formació, promoció i d’altres pràctiques de l’empresa; així com per a equilibrar la presència de dones i homes en el conjunt de la plantilla i, especialment, en els llocs de treball on existeix escàs nombre de dones. Però, per a una efectiva aplicació dels Plans d’igualtat, és necessari crear, quan no existeixen, les eines apropiades que possibiliten la seua execució, i en aqueix sentit la negociació col·lectiva constitueix el marc legal més pròxim per a l’adaptació als canvis permanents que es vagen produint, a les noves formes d’organització en el treball i les seues dinàmiques, a la participació i interacció dels diferents subjectes actius i la interrelació progressiva dels problemes quotidians. 
D’aquesta forma, una vegada establits els acords per les parts, patronal i representants dels treballadors, i plasmats en Conveni, aquests aconsegueixen el rang de norma per al seu immediat compliment.

No obstant açò, i malgrat les bones intencions de la direcció de les empreses a l’hora de dissenyar, junt als treballadors, els plans d’igualtat, es fa necessària una vigilància per part dels interlocutors socials per a la seua correcta aplicació, perquè a priori aquests plans estan abocats a plantejar majors problemes en la seua posada en pràctica.

Arribat a aquest punt, permeteu-me que us diga que sóc escèptica, no tant en el plantejament, sinó en l’efectiu desenvolupament dels plans d’igualtat. 
No dubte en absolut de les bones voluntats, de la bona fe i del compromís, de les eines de control i seguiment d’aquests, però, el dia a dia en el treball em fa viure el contrari, perquè ens demostra que encara subjauen tòpics i recels que d’altra banda són intrínsecs a la pròpia ontologia de l’individu. Perquè no solament ens podem quedar amb la idea que igualtat és solament paritat, perquè IGUALTAT és més, és no discriminació, és a igual treball igual salari, és igualtat d’oportunitats, és conciliació o equilibri de la vida familiar i laboral, són mesures d’actuació concretes davant situacions d’assetjament sexual i per raó de sexe, i en els casos de violència de gènere, és el dret a la reordenació del temps de treball.

El diagnòstic de situació de qualsevol empresa és el mateix que el diagnòstic de la nostra societat, per la qual cosa els canvis són d’imperiosa necessitat, i és que solament quan vegem que comencen a fer-se realitat tots els factors que acabe d’enumerar, serà quan realment podrem estar segurs que anem per bon camí cap a la consecució d’una societat més justa i igualitària.

Estic convençuda que la situació és millorable. És molt difícil alçar-se d’una taula de negociació estant totalment d’acord amb les mesures adoptades, perquè sempre necessitarem més, i perquè hi ha canvis que són més fàcils d’implantar que uns altres. 

No hi ha dubte que el taló d’Aquil·les de qualsevol empresa és clarament el percentatge desproporcionat d’homes i dones amb càrrecs de direcció i responsabilitat. En aquest sentit, cal programar accions formatives específicament dirigides a facilitar la promoció a llocs de responsabilitat i a categories professionals o ocupacions en les quals existisca subrepresentació d’un sexe, amb l’objectiu d’equilibrar la representació tant de dones com d’homes.

Una altra mesura que urgeix aplicar és acabar amb la diferència salarial detectada en determinats llocs de treball, i per a açò es fa necessari aplicar una escala salarial única definida, que juntament amb l’establiment de factors de correcció a favor del personal femení, eliminen progressivament possibles iniquitats retributives. 

Sóc conscient de la situació actual que travessem, i que igualar aquests percentatges serà un llarg camí, però, no hem de desistir en l’empeny per a aconseguir, amb total transparència i objectivitat, l’aplicació estricta i la normalització del principi fonamental:

“treball d’igual valor, igual salari”. 

En definitiva, queda molt per fer, i en aquest sentit, les empreses i aquells que exerceixen funcions directives, aquells que ostenten la potestat del comandament sobre la resta dels treballadors, no ens equivoquem, tenen un paper fonamental en joc. 

Per a concloure, vull regalar-vos amb un exemple de compromís i perseverança, però també de discriminació, el record d’una dona, una treballadora incansable, una intel·lectual, la que haguera sigut la primera acadèmica de la història d’Espanya si la Real Acadèmia de la Llengua no l’haguera rebutjat, María Moliner, nascuda en Paniza (Saragossa) en 1900; mare de família, esposa, bibliotecària i lexicògrafa; autora d’un dels millors diccionaris de la llengua, de qui Gabriel García Márquez va dir “va fer una proesa amb molt pocs precedents: va escriure sola, a casa seua, amb la seua pròpia mà, el diccionari més complet, més útil, més acurat i més divertit de la llengua castellana”. El seu Diccionario de uso del español va causar molta admiració, però també gelosia, reticències i silencis; i també una abundant secreció de bilis acadèmica. Potser pel seu origen modest, potser per la seua formació específicament no lingüística”, potser… perquè era dona. 

Ruth García Fernández és Diplomada en Relacions Laborals per la Universitat de València. Màster en Prevenció de Riscos laborals, Màster en Recursos Humans. Presidenta de la Comissió de Seguiment del Pla d’Igualtat Asepeyo a nivell estatal.