El pròxim dia 10 d’octubre serà el Dia de la Salut Mental. Amb motiu d’aquesta fita vam podrem vore a les xarxes socials i a alguns mitjans de comunicació xicotetes campanyes de sensibilització o conscienciació respecte de les particularitats i necessitats de les persones que conformen el col·lectiu dels malalts i les malaltes mentals.
He de dir que aquesta atenció per part d’alguns mitjans generalistes que per primera vegada semblen situar-se del costat de les persones afectades, em provoca certa alegria, perquè el que venia sent habitual és que els mitjans tractaren les malalties mentals i els seus afectats de manera sensacionalista, per no dir morbosa, contribuint a l’alimentació i sosteniment d’això que els professionals de la salut mental, els malalts i malaltes i els seus familiars coneixen bé des de fa temps, que no és altra cosa que l’estigma social.
Voldria reflexionar a continuació sobre aquesta xacra social que pateixen moltes persones amb trastorns mentals. Aquestes persones, a més de patir una malaltia considerablement destructiva i incapacitant, han de patir en molts casos això que s’anomena “estigma”.
L’estigma és el prejudici que predisposa a actituds negatives cap a la persona amb trastorn mental. Implica un conjunt de creences errònies, actituds de rebuig social, temor i accions excloents que dificulten els processos de recuperació i augmenten el risc d’exclusió social i de discriminació.
Aquesta actitud apareix també entre els familiars (que al seu torn la pateixen), els professionals i els mateixos afectats (autoestigma). La tendència a la negació que es puga patir una malaltia mental sol propiciar el rebuig a la petició d’ajuda professional i, en conseqüència, retard en la detecció, el diagnòstic i l’inici del tractament.
Els estereotips més freqüents són: perillositat i relació amb actes violents, responsabilitat sobre la malaltia, incompetència i incapacitat per a tasques bàsiques de la vida, impredictibilitat de les seues reaccions i manca de control. L’estigma es manté pel desconeixement i per creences i prejudicis molt arrelats en la població, pel que comporta una forta resistència a l’argumentació lògica. Els mitjans de comunicació poden contribuir poderosament a seu manteniment o bé a contrarestar la dimensió del problema.
Hi ha dades favorables pel que fa a eficàcia en reducció de l’estigmatització de campanyes educatives a escala local, de campanyes amb segmentació de l’audiència i de campanyes que augmenten el contacte amb els afectats, ja que el coneixement personal de la malaltia mental s’associa amb una major tolerància. No obstant això moltes intervencions tenen un caràcter molt local i per això poc generalitzable.
Per l’eliminació de l’estigma informa’t, sigues tolerant, respecta i sigues amable amb aquest col·lectiu de persones, del qual segur que en coneixes alguna. T’ho agrairan.
De tots els conceptes que la psicoanàlisi ens ha deixat, tal vegada siguen els mecanismes de defensa una de les aportacions més acceptades per tots, tal vegada perquè són relativament fàcils de detectar, tant en un context psicoterapèutic com en la vida quotidiana. A diferència d’altres termes psicoanalítics que han sigut abandonats o qüestionats, els mecanismes de defensa sempre han tingut una bona acceptació. La majoria de la gent, d’una o d’altra manera, els captem quan interaccionem amb els altres. Encara que a vegades no puguem definir-los, són fàcilment comprensibles, i intuïtivament ens adonem de la seua existència. Freud els anomena per primera vegada en 1894, en un article titulat Las neuropsicosis de defensa, per a indicar les barreres defensives que realitzava l’ego (el Jo). Més tard, es va referir als mecanismes de defensa en general amb el terme Repressió. Però en 1926 tornà a emprar novament l’expressió mecanismes de defensa per a referir-se a totes les tècniques en general que el Jo utilitza en la seua lluita contra les exigències pulsionals, i reservà el terme Repressió per a referir-se a un mecanisme de defensa en concret.
L’ésser humà sempre ha tingut la necessitat de defensar-se: de les forces de la naturalesa, dels animals, d’altres éssers humans… i també d’u mateix. En un sentit biològic ens referim a les defenses fisiològiques que tots tenim com a protecció davant agents externs – una infecció – o interns – com pot ser un tumor -. Tots els éssers vius disposem de mecanismes de defensa que ens protegixen de les adversitats, tant internes com externes. La supervivència depèn de l’eficàcia d’estos mecanismes de defensa. En l’aspecte psicològic també tenim uns mecanismes de defensa que ens defenguen tant de les pulsions internes com de l’estrés exterior i de les amenaces a l’autoestima. Un parell d’exemples ens ajudarà a entendre-ho millor:
Lluís té 19 anys. Després d’una bona trajectòria escolar es presenta a les proves d’accés a la universitat. En contra del que tot el món esperava, no ha aconseguit la suficient nota per a estudiar la carrera de Medicina. Les bones qualificacions anteriors no han sigut suficient per a obtenir una plaça en una universitat pública, tot i que sí li permeten estudiar altres carreres que també són interessants. Però ell no vol una altra cosa que ser metge, i res més li il·lusiona. Li costa acceptar la realitat, i en pocs dies el seu comportament comença a canviar dràsticament. No vol saber res dels amics ni de la seua parella i es passa el temps en un parc jugant amb el monopatí amb un grup d’adolescents. No ha decidit encara què va a estudiar, tot i que el termini de matriculació acaba en uns pocs dies. No fa cas de ningú i diu que no vol fer res este any, que ja vorem què passa en un futur. Les paraules de sa mare són molt aclaridores: “és com si haguera tornat arrere, quan tenia 12 o 13 anys, amb el seu patinet a totes hores i aquella gorra que tant em va costar desfer-me d’ella. És com si haguera tornat al passat, a la seua adolescència”.
David no recorda res de la primera vegada que va jugar un partit de tenis, quan tenia 11 anys. Aquella vegada va perdre i va sentir una forta humiliació perquè molts amics seus anaren a vore el partit. No hi hagué cap caiguda ni colp que poguera explicar la falta d’eixe record, tot i que sí recorda perfectament altres esdeveniments de la seua vida, fins i tot de quan era molt menut. Els seus pares relacionen este oblit amb la humiliació que va sentir el seu fill aquell dia.
(Exemple extret del llibre de Pallarés Molins)
En en primer exemple parlem del mecanisme de defensa de la Regressió i en el segon de la Repressió.
¿Què són els mecanismes de defensa?
Són mecanismes mentals dirigits a modificar o distorsionar tots aquells pensaments, sentiments o percepcions que provoquen excessiva ansietat. Per a la psicoanàlisi clàssica, estos mecanismes actuaven davant l’amenaça de pulsions internes, be de naturalesa sexual o agressiva. Tanmateix, en l’actualitat s’entenen com a mecanismes que, a banda de defendre’ns contra estes pulsions internes, també es conceptualitzen com a mecanismes per a la protecció de l’ansietat i de l’autoestima. Totes les persones utilitzem, en major o menor grau, algunes d’estes defenses, com una manera d’enfrontar-nos als conflictes que sorgixen en la nostra vida. És a dir, que utilitzats amb mesura i equitat no en són patològics. El problema apareix quan els utilitzem de manera desproporcionada, excessiva o inapropiada a l’amenaça. Molts d’ells els fem servir multitud de vegades en la nostra vida; d’altres són més propis de problemes psíquics més o menys importants. Com hem dit, els mecanismes de defensa són inconscients (això vol dir que no ens adonem d’ells quan estan actuant) o almenys no del tot conscients, i ens ajuden a evitar o reduir l’ansietat i el malestar. En resum, estem parlant d’esforços que fa la ment per mantenir l’equilibri i ajudar-nos a adaptar-nos a l’ambient.
¿Quants mecanismes de defensa tenim?
No hi ha una llista “oficial” de mecanismes de defensa. En realitat, les llistes i glossaris varien sobre la quantitat d’estos mecanismes, així com tampoc hi ha acord unànime sobre les seues definicions. Per exemple, S. Freud descriu 11 mecanismes de defensa, tot i que no els va presentar en una llista concreta, sinó que anaren apareixent al llarg de la seua obra (Repressió, Sublimació, Formació Reactiva, Aïllament, Anulació, Projecció, Introjecció, Regressió, Autopunició i Inversió). La seua filla, Anna Freud, psicoanalista infantil, n’anomena 10, tot i que al final de la seua vida reconegué que en podrien ser molts més. Alguns autors n’enumeren fins a quasi 40. Per raons òbvies, en este breu article no es poden definir i explicar la majoria d’ells, per la qual cosa tan sols en parlarem d’uns pocs.
Classificació del mecanismes de defensa
Hi ha moltes maneres d’ordenar i classificar els mecanismes de defensa. Una d’elles podria ser segons van apareixent amb l’edat, és a dir, classificar-los des d’una perspectiva evolutiva. Com deia A. Freud: “és més fàcil que s’obtinga un mal resultat si s’usen abans de l’edat adequada, o si se segueixen utilitzant molt de temps després”. En general, en cada una de les etapes de la vida (infància, adolescència…) solen tindre més preponderància determinats mecanismes de defensa. Per exemple, la Negació és característica dels xiquets més menuts, tot i que cap als sis anys es deixa d’utilitzar esta defensa. D’altra banda, la Projecció és més típica de l’adolescència. És freqüent que s’usen diversos mecanismes de defensa simultàniament o successivament. Extrac un exemple del llibre de Pallarés Molins:
“Una xiqueta de quasi quatre anys que acaba de vore una pel·lícula en què apareixen uns fantasmes inicia el següent monòleg: No existeixen fantasmes, no hi ha fantasmes (Negació). Quan vinguen els fantasmes mon pare els caçarà (Identificació, Introjecció). Els fantasmes voles als xiquets, no? (Formació Reactiva).”
L’adolescència també és una etapa evolutiva amb mecanismes de defensa característics, tot i que l’ús d’unes o d’altres defenses depén més del grau de maduresa psicològica que de l’edat cronològica. Òbviament també influeixen en esta elecció els factors ambientals o les experiències estressants viscudes. Durant esta etapa és molt habitual utilitzar la Idealització, bé siga de determinats adults o de companys d’estudis o d’esport. La idealització durant l’adolescència pot complir una important funció: augmentar la motivació per aconseguir determinats objectius.
Quan arriba l’edat adulta, i si s’ha aconseguit una maduresa psicològica, pot aparèixer la Sublimació, la més madura de totes les defenses. Però en general, s’observa que qui ha preferit determinats mecanismes de defensa durant la seua vida també segueix preferint-los durant les etapes adultes, és a dir, que hi ha una relativa estabilitat en el seu ús. També s’han trobat diferències entre homes i dones, fins i tot tenint en compte la identitat sexual i no el sexe biològic. Així, s’observa que persones amb identitat de gènere masculí (homes o dones) tendixen a utilitzar mecanismes de defensa que corresponen a homes. També i de manera molt general observem que les dones solen utilitzar més defenses orientades cap a l’interior i els homes defenses orientades cap a l’exterior i cap a altres persones (per exemple, el homes soles utilitzar més la Projecció i les dones la Negació).
Breu explicació d’alguns mecanismes de defensa
Identificació
Recorde quan entrí a estudiar el Batxillerat a l’Institut. Tot era nou per a tots. No sols abandonàvem l’escola de tota la vida; també estàvem acomiadant-se de la feliç infància. Ja els primers dies em va cridar l’atenció R, un company de classe. R no mostrava cap temor ni cap por en aquells difícils primers dies d’institut. El veies actuar amb seguretat: com caminava, com es dirigia als alumnes dels cursos superiors, als quals sobrepassava en estatura de bon tros, com interactuava amb els professors. R era un autèntic roquer, amb una inconfusible caçadora de cuir negre, botes altes de pell i un pentinat que cridava l’atenció de lluny. Temps després observí que un altre company de curs, M, estava canviant molt el seu aspecte i la seua actitud. Cada dia s’assemblava més a R, vestia com ell i sempre anava al seu costat. Fins i tot s’assabentàrem que els caps de setmana M també s’ajuntava amb R i la seua colla d’amics. A tots ens va sorprendre esta transformació, més si cap quan M era tot el contrari que R: tímid, baixet, un poc infantil per a l’edat…. i molt temorós de tot i sobretot de tots. Els primes dies de classe ens confessà a alguns de nosaltres que el que més temia era que li feren alguna broma desagradable i que l’humiliaren en públic. En este cas podríem dir que M estava utilitzant el mecanisme de defensa de la Identificació.
En la Identificació com a mecanisme de defensa s’assimilen característiques o atributs d’altra persona, és a dir, es busca ser semblant a altre, o com es diu en un llenguatge més tècnic, identificar-se amb ell. Esta identificació sol aparéixer davant un conflicte intern o davant una amenaça a l’autoestima, i la finalitat d’esta defensa és disminuir l’ansietat. Com a conseqüència, la persona arriba a una semblança –real o imaginària – amb el model, i fins i tot a vegades sofrix una gran transformació. Amb això aconseguix augmentar la pròpia vàlua i l’autoestima, a banda de disminuir els sentiments d’impotència i indefensió. La Identificació es pot referir a aspectes interns (creences, actituds, valors…) i/o externs (vestimenta, pentinat, mímica gestual…). Algunes circumstàncies augmenten la Identificació: la inseguretat i l’ansietat que es viu en situacions noves (un nou col·legi, un nou treball, una nova ciutat per a viure…), són exemples on podem observar este mecanisme de defensa.
La finalitat de la Identificació, com en la resta de mecanismes de defensa, és disminuir l’ansietat. Com a conseqüència, eixa persona arriba a una semblança – real o imaginada – amb el model, i fins i tot a vegades arriba a sofrir una gran transformació.
Racionalització
Em contava un conegut meu, a qui anomenarem Salvador, que fa poc, un amic seu de tota la vida el va vore i li va demanar diners. Este amic ja feia molts anys que portava una vida molt erràtica, amb multitud de dificultats. Separat, sense faena contínua i amb un cert abús d’alcohol que arrossegava des de jove, sempre li costa arribar a fi de mes. Segons em digué, no li havia volgut deixar diners perquè “s’ho haguera gastat tot amb beguda i altre vicis, segur. Em va dir que era per a pagar la llum i altres coses, però jo no m’ho crec. Si no li he deixat diners ha estat pel seu bé, ja que ho haguera utilitzat per a beure. Encara li he fet un favor”.
El mecanisme de defensa de la Racionalització és el que comunament coneixem com a justificació, és a dir, justificar coses que hem fet, que hem dit, que hem desitjat, etc., amb explicacions que no són lògiques ni convincents, a més de forçades. Justifiquem per a no sentir malestar per allò que hem fet, hem dit o hem sentit. En el cas de l’exemple de dalt, Salvador justifica la seua conducta àvara i egoista amb l’argument que no ha deixat diners pel bé del seu amic, en vegada d’acceptar que no li’ls ha deixat perquè en realitat no volia fer-ho, perquè no ha volgut ser generós amb ell. Això significaria prendre consciència d’aspectes de la seua personalitat dels quals no vol saber res, i quedar-se així amb una imatge d’ell mateix que no li cause ansietat ni malestar emocional. Salvador no vol admetre que pot ser siga molt més insensible i egoista del que realment pensa. A més, per molt que Salvador intente justificar davant dels altres el seu comportament, la justificació se la creu més el que la diu que a qui la diu, ja que la majoria de vegades els altres se n’adonen de la falsedat i l’autoengany que porta l’argument. Justifica, racionalitza el que ha fet per a no sentir-se mal, per a no prendre consciència del malestar que li causaria acceptar que en realitat ha actuat miserablement amb un amic de tota la vida que necessitava una ajuda puntual (mai abans li havia demanat res). Salvador necessita mantenir la seua autoestima. La Racionalització es pot utilitzar per a justificar xicotetes faltes, errades o frustracions fins a grans fracassos o crims contra la humanitat. És un mecanisme de defensa que tots utilitzem sovint per a justificar les nostres conductes i buscar raons que ens permeten que la imatge que tenim de nosaltres no es trenque. “Sí, he furtat un DVD en uns grans magatzems, però això per a ells no significa res, no he fet cap delicte, són milionaris… No he aprovat este examen perquè he tingut molts problemes últimament que no m’han deixat estudiar…. No estic bevent més del que toca, bec com la majoria fa, no sé per què no puc fer-ho jo, tampoc és per a tant…” són exemples de com utilitzem este mecanisme de defensa en la vida diària.
Dissonància Cognitiva i Racionalització
El mecanisme de defensa de la Racionalització té molta similitud amb la teoria de la Dissonància Cognitiva, un concepte de la psicologia social que explica molts dels nostres comportaments. Un exemple ens ajudarà a entendre-ho:
Imaginem una persona que fuma molt. La creença “jo fume molt i m’agrada fumar” és incompatible amb la creença “fumar és mal per a la salut (problemes coronaris, càncer…)”. Mantenir estes dos creences oposades ens provoca un malestar, una dissonància, com es diu més tècnicament. Per tant, només tenim dos opcions per a reduir eixe malestar: o bé canviem la conducta (deixem de fumar) o bé generem idees o creences que siguen compatible amb el fumar (fumar em tranquil·litza… conec fumadors que tenen més de 80 anys… és l´única satisfacció que tinc…). És a dir, que davant estes dos creences incompatibles, 1) fume i m’agrada fumar i 2) fumar és mal per a la salut, només puc fer dos coses per a disminuir el malestar: o bé deixe de fumar (o almenys reduir dràsticament la quantitat de cigarrets fumats) o bé intente autoenganyar-me buscant raons per a seguir fumant (em relaxa… és l’únic plaer que tinc…). Hauré d’elegir una de les dos opcions si vull evitar el malestar que provoca mantenir en la nostra consciència dos idees o creences incompatibles. Per desgràcia, la majoria de la gent ens inclinem per la segona opció, és a dir, buscar raons o arguments que justifiquen l’habit de fumar (o de beure, o de prendre drogues, etc…).
Desplaçament
L’encarregat de la fàbrica li ha clavat un bon esbronc. Ell pensa que el seu superior no té raó, a almenys no tota la raó, ja que no li ha explicat el que havia de fer en eixa situació. Quan arriba a casa comença a discutir amb la seua dona, amb forts crits i insults, per no tindre a punt la roba del treball per al dia següent.
El mecanisme de defensa del Desplaçament consisteix a reorientar un sentiment, desig o resposta – que en principi anaven dirigits cap a un determinat objecte – cap a un altre objecte que siga menys amenaçant que l’originari. És a dir, que la descàrrega que anàvem a fer en un objecte la desplacem cap a un altre, al qual considerem menys perillós o més dèbil. En este mecanisme de defensa, el sentiment, el desig o la resposta és el mateix (ira, frustració, interés sexual…); el que canvia és l’objecte o meta al qual es dirigix. La descàrrega la desplacem cap a un objecte (persona, animal o cosa) que percebem menys amenaçador.
Com en qualsevol mecanisme de defensa no és tracta d’un procés calculat i conscient, sinó que és inconscient (o no del tot conscient). Una cosa: no sols desplacem conductes, sentiments o impulsos negatius, sinó també positius (estima, amor, atenció…). Per exemple, el que desplaça un gran afecte a un animal – d’una manera excessiva, exagerada – en vegada de fer-ho cap a una persona per les dificultats que té per a establir relacions afectives significatives amb altres.
N vingué a teràpia per diverses queixes de tipus depressiu. A poc a poc anaren perfilant-se dos temes significatius: la tensió i distanciament que sempre havia mantingut amb son pare, al qual culpava de moltes coses, i l’intens afecte i preocupació que sentia pel seu gos, al qual havia adoptat feia molts anys del carrer. Un dia tingué un somni l’anàlisi del qual resultà molt aclaridor. N entengué que estava desplaçant cap al gos l’afecte i estima que per moltes raons mai no havia pogut expressar a son pare. Per raons que seria llarg d’explicar, l’animal s’havia convertit en una mena de símbol de la figura paterna, pare al qual tant li havia costat mostrar i reconéixer l’afecte que en realitat li tenia.
El mecanisme de defensa del Desplaçament pot adoptar diverses formes. Vegem-ne tres breus exemples: 1) Sentim un gran interés sexual per una dona, la qual roman indiferent a les nostres insinuacions. Sense adonar-nos-en, este interés el desplacem cap a una altra xica que d’una manera imprecisa ens recorda a la primera. 2) Un professor d’institut acaba la jornada frustrat pel mal comportament dels alumnes. Per la vesprada, al tornar cap a casa, discutix fortament al tren amb un altre passatger per un detall insignificant. 3) El seu home la va deixar per una altra, més jove i atractiva, advocada de professió. A partir d’aquell moment no té més que males paraules contra tots els advocats com a col·lectiu. A l’igual que ocorre amb altres mecanisme de defensa, el Desplaçament no té perquè ser patològic. Però quan es referix a la ira com a emoció, sol causar problemes.
Repressió
El mecanisme de defensa de la Repressió consitix a mantenir determinats records, experiències, sentiments o desitjos fora de la consciència. En paraules de Freud: “consistix exclusivament a rebutjar i mantenir allunyats de la consciència determinats elements”. Però Repressió no és el mateix que oblit. Oblidem moltes coses de la nostra experiència, però reprimim aquelles que ens poden causar dolor i malestar. La Repressió seria com un oblit motivat, un “oblit” que ens protegix del dolor i del malestar de determinats continguts mentals (records, experiències, sentiments, desitjos…). El problema és que el material reprimit, d’una o d’altra manera seguix influint en la nostra vida (en els nostres pensaments, sentiments i conducta). Resumint, podríem dir que la Repressió és un oblit motivat i selectiu, un mecanisme la missió del qual és rebutjar o mantenir determinats continguts mentals fora de la consciència (com en el segon exemple de l’encapçalament). Per molts motius, a este mecanisme de defensa se’l considera el prototip de totes les altres defenses, com si diguérem la matriu de tota la resta de mecanismes defensius.
Com tot, també en la Repressió existixen graus o intensitats. En un extrem trobaríem la impossibilitat de recordar res de la experiència viscuda, “oblidar” que s’ha viscut eixa experiència. En graus menys intensos, es podria presentar com una incapacitat inicial per a recordar, però que amb determinades claus o pistes, podríem fer-ho; o bé recordar alguns detalls d’una experiència i d’altres no:
“Em contava M, una pacient que tinguí en teràpia, que de l’estiu del 92 recordava molt bé el mesos de juliol i agost, tot el que havia fet, on havia estat, les vacances, etc, però a penes recordava res del setembre i l’octubre d’eixe mateix any. Curiosament, va ser durant eixos dos mesos del 92 quan va patir una forta crisi sentimental a causa d’una infidelitat de la seua parella”.
El material reprimit o expulsat de la consciència és més o menys inaccessible als esforços conscients per recuperar-lo, però no “s’oblida” completament i definitivament. D’una o d’altra manera acaba manifestant-se, com poden ser alguns somnis o alguns símptomes psicopatològics (tal vegada, una víctima d’un abús sexual en la infància no recorde l’experiència concreta, però en l’actualitat té greus dificultats en les relacions sentimentals i sexuals).
Apartar o impedir que determinats continguts accedisquen a la consciència a vegades pot ser positiu i adaptatiu, ja que ens facilita seguir endavant amb la nostra vida. Experiències negatives i traumàtiques, en ocasions i durant un temps, pot ser siga beneficiós mantenir-les fora de la consciència. Però poden ser incapacitant si s’usen de manera excessiva i inapropiada. Com tot en la vida, depén de l’ús que donem, pot ser negatiu o positiu per a nosaltres. I una última cosa que no devem oblidar: és més fàcil advertir els mecanismes de defensa en els altres que en u mateix.
Per a finalitzar
Fa un parell de mesos em trobí amb els amics Xavi Cunyat J.Mª Aguado, els responsables d’esta revista. Em comentaren si m’agradaria publicar alguna cosa, i donat la meua formació com a psicòleg i l’interés que sempre he tingut per la psicoanàlisi, acordàrem que els enviaria un text sobre este tema. Entenc que El Cresol no és una publicació tècnica de l’univers psi (psicologia, psiquiatria, psicoanàlisi…) i que per tant havia de fer un escrit comprensible per al públic no especialitzat. Eixa ha estat la meua intenció, tot i que a costa de sacrificar moltes explicacions i terminologia que haguera resultat impossible d’exposar en unes poques pàgines. La idea era fer arribar al lector un text, breu i introductori per necessitat, sobre este extens i complicat saber. Per als interessats en els mecanismes de defensa psicològics recomane, d’entre els textos que he consultat, dos treballs sobretot:
A. Freud. “El yo y los mecanismos de defensa”.
E. Pallarés Molins. “Los mecanismos de defensa”.
Sobre este tema també es pot trobar informació en els següents textos:
S. Freud. (Psicopatología de la vida cotidiana, La intepretación de los sueños, Estudios sobre la histeria, Las neuropsicosis de defensa, Inhibición, síntoma y angustia, El Yo y el Ello… ).
C. Castilla del Pino. Introducción a la psiquiatría. Vol I. (Capítol II. Psicopatología. Mecanismos de protección del self).
J. Vallejo Ruiloba. Introducción a la psicopatología y la psiquiatría. (Sobretot el capítol 11 – Neurosis: generalidades – i tots els punts de vista psicodinàmics dels trastorns psicopatològics dels altres capítols).
J. Coderch. Psiquiatría dinámica.
A. de Mijolla – S. de Mijolla. Fundamentos del psicoanálisis. (sobretot el capítol 9.7. Los mecanismos de defensa).
Laplache y Pontalis. Diccionario de psicoanálisis.
La por és una emoció universal, d’hòmens i d’animals, causa i efecte de l’evolució. Escrita en les parts més profundes del nostre cervell, representa l’impuls necessari per posar en marxa els canvis adaptatius de l’ésser humà que té que sobreviure en un mon perillós. Pensem ara en els primers homínids vivint en la selva primitiva, rodejats de llops, insectes malignes i tota mena de monstres terrorífics i assassins. Tenien fam i buscaven menjar. Sense el mecanisme de la por la espècie humana no existiria, ans al contrari, estem vius i dominadors del planeta. Aquesta por naix com reacció a la presència d’agressors externs percebuts com més poderosos. Doncs, corpresos de sobte pels signes que denoten la presència de l’intrús maligne, a córrer, a lluitar, a fer-se el mort a vore si no ens troba la fera i passa de llarg. O a “congelar-se” mentre es pateix l’agressió, dissociar-se diguem els psiquiatres i els psicòlegs.
1 – “Congelada” per la por, la consciència es dissocia del cos
Les víctimes d’abusos sexuals, pallisses a mort, burles excessives i greus humiliacions en públic o en privat, tortures i tot el que vos vinga a la ment i que provoca enorme, intens patiment, saben el que dic. “Congelar-se” en eixos dolorosos moments és una estratègia de supervivència innata, espontània. Després, saber-se envoltat per persones que saps que et volen, com estigues, és dels millors remeis. El calor humà dels teus malgrat el fàstic, la ràbia, la tristesa. La vergonya. Després ja vindrà l’alegria de sentir-nos vius i sencers, o no.
2 – Calmant la por
L’origen de la por és ací l’agressió brutal, notar i sentir el perill de ser desfet. L’amenaça pot ser externa (un atac a ú mateix o al grup, a la tribu) o interna (una malaltia pròpia per exemple, o records de traumes antics). L’agent agressor o factor estressant pot ser extern o imaginari, personal o social, inesperat o previsiblement imprevisible (els que més fan por, com saben els directors de cine de terror), tots es comporten igual en els seus efectes. Son reals, externs i objectivables o imaginats.
3 – Detall de la placa del Pioneer 10, mostrant un home i una dona
Anem a les escenes de Jurassic Park on els velocirràptors cerquen als humans. Només la por és útil per a córrer, córrer i córrer sense parar a vore si algú se salva, garantint la supervivència de l’individu i de l’espècie. Els dinosaures varen desaparéixer de la Terra fa 65 milions d’anys i es troben restes en Europa de l’homo sapiens sapiens fa només 40.000 anys. No coincidiren dinosaures i humans, però la películ.la és massa bona, emocionant, fa sentir la por i desperta pors salvatges, com per a no portar-la ací.
Mirem aquesta escena amb el T-Rex i les seues preses:
4 – T-rex caçant
Si el dinosaure tinguera l’olfacte del gos haguera trobat i mossegat als humans. Cite Cristian Bedoya:
“El sentido canino del olfato puede distinguir entre miles de olores, por lo que supera mucho al hombre en esa faceta. Y sólo necesita una mínima cantidad de olor para identificarlo. Si un hombre tiene miedo comienza a sudar y eso, de inmediato, lo percibe el perro por el olor. También la adrenalina segregada, que es la hormona del estrés y se ocupa de disponer de energía de forma rápida, hace que los perros se preparen para el ataque; es una estrategia natural de supervivencia que se plantea para casos de peligro. Un perro puede, por tanto, interpretar un olor como una señal de alarma de la que va a provenir un ataque. Si antes de sentir miedo percibe en su adversario una posible idea de huida, puede sentirse superior y tratar de intimidar al contrario con gestos amenazadores e incluso mordiéndole. Por eso se puede decir que los hocicos de los perros pueden oler el miedo”.
Els gossos poden olorar l’adrenalina que produeixen els humans i tots els altres animals quan estàn en situació d’estrés. La memòria olfactiva està situada en la part del cervell més amagat de les persones. S’activa de sobte amb la percepció d’un olor estrany, pudent o químic, diferent dels coneguts i que interpretem ràpidament com amenaçador. Eixa part del cervell comença a influir enseguida en la resta del cos, sense poder-ho evitar. També un soroll intens, o subtil i continu no localitzable, el contacte fred en l’esquena per darrere i per sorpresa, una visió espantosa que no esperem, un esglai provocat per una cara fosca, lletja i deforme, encara que realment inofensius, provoquen reaccions immediates de por. Fugida, paràlisi o atac.
Tot açò també recorda les pors als gossos, als llops, a les serps, els insectes com les aranyes o els escarabats, a les rates i ratolins. A les pors i valors transmesos per les llegendes, els mites, que fan acudir a la ment els monstres i els ens fantàstics, l’home-llop, el del sac, el tuto, els Déus i els Dimonis. Millor si son evocats per relats al caliu del foc, de nit. Podríem dir que eixes representacions mentals activen circuits cerebrals que activen l’anomenat cervell límbic, al mig del cap. Altres diran que només son estímuls les percepcions, les que entren pels ulls, el tacte, l’odorat, l’oït o el gust.
Ledoux pensa que tot el cervell és límbic en realitat. Les emocions ho tinyen tot. Va mostrar que hi ha una via cerebral directa entre el microxip cerebral de la por (l’amígdala o ametla) i la resta del cos, que no passa abans pel cervell conscient. Pel que fa a les expressions facials humanes, l’amígdala pareix important en la mediació dels trets de cognició social en els que les discriminacions emocionals subtils son significatives. Doncs, primer captem els senyals de perill que la cara o la postura que l’altre ens transmet, sense ser conscients, després els muscles es contrauen i adoptem postures de defensa-atac, o de congelar-se. Després pensem el que està passant.
5 – Seguit de reaccions a la por
Ara pensem en per què algunes persones, que anomenem psicòpates primaris, pareix que no tinguen por. No és cert, sí que en tenen quan la policia va a pescar-los. Altra cosa és que no la mostren com la persona normal i corrent. Ho fem a través de les expressions facials, els gestos com obrir la boca sense voler, els canvis posturals, les reaccions corporals de sudoració, posar-se roig, tindre calor i fred alternativament, tensar-se, o amb els sons espontanis que ixen quan tenim por, com balbucitar, fer el farfallós. Açò no ho fa el psicòpata, o bé ho fa si li convé. Per tant, quan està en una situació amenaçadora per a ell, els altres no la poden notar, la seua por.
Pareix que una part del seu cervell límbic, l’amígdala altra vegada, reacciona de manera diferent que la nostra: arreplega els estímuls que li apleguen i que donen el seguit de reaccions físiques conegudes com tindre por, però en ells l’ametla no transmet eixa reacció al cos. Se queden freds o no ho demostren. Li falta alguna cosa, la humanitat de mostrar el que sent sense poder-ho evitar.
D’altra banda, ni tots els psicòpates son assassins en sèrie ni tots aquests son psicòpates. Ni tenen cap lesió cerebral que els faja irresponsables. Saben que és el que està bé i el que no, encara que atribueixen la causa del dany als altres: “si s’ha deixat pegar/enganyar, és perquè és dèbil/idiota”, solen pensar els psicòpates, alguns d’ells maltractadors. Tampoc tots els maltractadors son psicòpates. La realitat de les personalitats humanes és complexa, no es deixa reduir a sempre o mai. Molts psicòpates son molt educats en públic, seductors, dominadors amb encant (per alguns), ho controlen tot amb una facilitat digna dels millors polítics o dels gestors de preferents. Tenen una façana relacional perfecta, sempre buscant triomfar en els seus quefers. Dins de casa o d’amagat ja és altra cosa, ahí si que fan por i ho saben, ho aprofiten per obtindre el seu guany personal, sense sentiment de culpa pel que li puga passar a la víctima, a la que li xafen el cap si fa falta per aplegar al seu objectiu.
6 – La doble cara del psicòpata
Altres pors
La por de l’abandó
La nuclear, la bàsica, la més universal de totes. Qui no ha sigut un xiquet?, ningú. Tan comuna que, de vegades, no la sentim com a por i cadascú li dona el seu significat personal, segons el que ha viscut i creu. La memòria i la por estàn interrelacionades. Tenim vàries formes de manifestar la por segons els diversos canals cerebrals de processament de la informació que fem servir, entre altres factors. Pensem en les pors irracionals, ocultes i tant difuses que no sabem si son por o altra cosa. Associades tant a traumes viscuts i que un nou estímul porta a la consciència, com a pors infantils amagades en lo més soterrat de la nostra ment, que no comprenem clarament.
Com que les persones no podem estar tranquil.les sense tindre una explicació del que passa, creem idees explicatives més o menys adequades a la realitat. Les personalitats de les que parlem creuen que, com a explicació final, son elles mateixes les que no son vàlides per a comprendre el món. De fet, creuen que a soles no son rés. Confonen el que passa en les seues relacions més íntimes, vistes com a bones o males, en blanc i negre i sense matisos, escindides. S’han criat baix la influència d’un ambient invalidant que, afegit als traumes que han pogut patir, marquen la falta del vincle d’aferrament segur als pares i als cuidadors dels primers anys de vida. O a la parella maltractadora després. L’aferrament és l’apego.
7 – Vincles invisibles
Copie les reflexions d’una veu mediàtica ací desconeguda, Eva Piquer, en Perdre la por i altres delícies. Pensem en la por de l’abandó per les figures normalment protectores i d’identificació (parella, pares, mestres, autoritats morals, polítiques, científiques, professionals … ), però que de vegades realment t’invaliden:
“ Un matí o un migdia obres els ulls i descobreixes que els qui es veuen amb cor de donar lliçons no sempre tenen prou autoritat moral per impartir-les. I que deixar-se alliçonar per segons qui és un negoci ruïnós. Un cop amb la por arraconada, comences a donar la volta a l’estratègia: si no pots vèncer l’enemic (sí, els enemics formen part del joc, sovint per motius que se t’escapen), el que segur que no faràs és unir-t’hi. T’il·lumina la certesa que és inútil i contraproduent intentar que els qui et menyspreen t’acabin estimant: ni tu te’n sortiràs, ni ells s’ho mereixen.
I surts al carrer i el trepitges amb ganes. Et sorprèn tant com t’enamora, aquest nou coratge”.
Moltes dones ho aplicaran als seus maltractadors, només podran fer-ho.
També Obrint Pas:
8 – No tingues por
No estàs sol, no tingues por,
ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol, no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.
Cap agressió sense resposta.
En la pel.lícula Te doy mis ojos (2003), moltes pors n’hi han barrejades. Les de l’ambivalència de l’agressor tarat i de l’agredida sana (la víctima maltractada), que no sabem que espera per trencar la relació, enviar on brama la tonyina al malparit que la controla com un tirà per por a perdre-la, per por a no ser res sense els seus ulls, sense la seua mirada que el valida, quan ell creu que és invàlid si ella se’n va. Si la perd, no serà més que un feble. Em va impressionar esta història tan ben contada per la directora Icíar Bollaín, millor interpretada, grans actors. El psicòpata pareix un altre personatge, ú dels del grup de teràpia, el que ni tremola quan el confronten a la banalitat dels motius pels que li pega a la dona (“¿no està la cena?”), el que no fa ni pols ni remolí quan li ho tiren a la cara, es queda igual. Te doy mis ojos, vos la recomane.
9 – Trailer de te doy mis ojos
Aquestes relacions no s’entenen sense tindre en comte la dependència econòmica d’ella en relació a ell, l’emocional dels dos i la influència de la família de cadascú. L’existència d’una configuració neural particular pot explicar alguns aspectes parcials del comportament de les persones, com la impulsivitat excessiva en front d’una situació que el violent no controla, però no la totalitat de la relació.
Categoritzar les pors com a malalties psiquiàtriques o trastorns psicològics, si ho tens o no ho tens, en blanc o negre, sí o no, correspon a la ingrata tasca dels savis en Psiquiatria i en Psicologia, alguns d’ells catedràtics. Reduir la incertesa a categories comprensibles és treball d’Hèrcules. Millor explicar pedaços de incertesa. Sabent que no tenim cap teoria global vàlida que integre els fets biològics constatats, els models psicològics i les malalties psiquiàtriques.
La por de ser marcat pels teus
La por a ser exclòs de la teua tribu, el rebuig del grup, l’escarni públic, estar senyalat amb el dit, o la teua família. Fa que evites mostrar-te com eres. Podem arribar a no sentir-les com desagradables, eixes pors, sinó a creure que son altra cosa i seguir el ramat. Ens donem raons per seguir fent el que es considera socialment adequat. Revoltar-se condueix en el millor dels casos a l’ostracisme, només hi ha un pas.
Les ideescorrectes son transmeses tant per les línies editorials com per la complicitat de les persones de bé. En una societat democràtica, la varietat d’opinions també pot expressar-se a través de diferents diaris, televisions, ràdios, conversacions al carrer, etc.
En altres moments històrics, com al final dels anys setanta en la anomenada Batalla de València, només es podia difondre la idea volguda pel poder. També al 1936 o al 2016, vore Novembre cent anys. Veníem d’una dictadura, analfabets en la nostra llengua i sense conéixer el passat propi, envoltats per la narrativa i els clixés del règim, venuts com a mitologia i èpica (Don Pelayo, el Cid, els conquistadors d’Amèrica … ), falsejant la Història dels valencians.
10 – JFK
L’experiment de Solomon Asch podria donar llum al que va passar i passa entre nosaltres, els valencians. Tornarem a ell.
Un dels resultats d’allò és, per a mi, el rebuig de parlar valencià en públic, al treball, al que ve de fora encara que vivint ací, a l’hospital, al jutjat, al del banc, a la caixera de El Corte Inglés o pitjor encara, al Jefe o als fills. La llengua de la terra, el valencià. Açò va passar i passa a València.
Sociolingüistes reputats explicaren la qüestió amb una perfecta metodologia científica. Queden termes com diglòssia i auto-odi ja incorporats al vocabulari corrent del poble, al menys del que ha estudiat. Conceptes freds, científics, no apleguen. El llenguatge acuradament acadèmic no li fa ni cosquerelles al de l’autoengany, més senzill i popular. L’autoengany està afavorit per les veus mediàtiques emeses des de la tranquil.litat que dona representar la “normalitat”, lo correcte. Diu Gonzalo Pontón, 2016: “Sovint el periodista no té la informació. Reprodueix la retòrica dels poderosos”.
Fugint de la postveritat vàrem cauere en l’afonia
La polifonia de les veus creadores d’opinió és un element clau per la identitat de qualsevol, poble o personal. Que no s’amaguen ni es deixen censurar. Necessitem mitjans de comunicació en valencià. Rol de figures protectores, substituts parentals que cuiden, calmen la por del rebuig, de l’abandó, son contenidors de l’angoixa i fan sentir-te vàlid parlant en valencià.
Mentrestant se fa pesant cantava Joan-Pau Giné.
Els que hem tingut la sort i el mèrit d’estudiar a la Universitat podem contribuir a construir l’ambient validador, sense necessitat de ser politòlegs, periodistes o historiadors. Cadascú a la seua manera, fent metòdiques obres acadèmiques o ratllant words, com ací un psiquiatra de poble.
Neurociencejar
Diu Sánchez-Romero en Nosotros y la posverdad que:
“ Numerosos experimentos científicos demuestran, mediante dispositivos de estudio neuronal, cómo ese resorte defensivo es infinitamente más rápido que nuestro pensar consciente. La emoción es anterior a la razón. Y cuando ésta entra en funcionamiento lo hace contaminada por aquella. La razón está pues, incluso en momentos en que creemos utilizarla bajo estrictos criterios de objetividad, teñida de emoción, de afecto y vinculación a nuestro particular sistema de creencias. ¿Merecemos pues el pomposo apelativo de seres racionales? Sí, aunque tal vez no el de “seres razonables”.
“ De hecho la mayoría de las veces en que creemos razonar, sólo estamos racionalizando, adaptando, procesando esa nueva información para acomodarla a nuestras concepciones previas. En palabras de uno de los psicólogos cuyo trabajo sustenta estas afirmaciones, “creemos que estamos actuando como científicos pero, en realidad, actuamos como abogados, contraargumentamos para llegar a un objetivo”.
Estant d’acord en general amb l’anterior text, em revolte davant la costum de buscar-li un correlat neuronal al que estem defensant, només per posar una pàtina de veracitat al nostre discurs. Com fan els advocats en els judicis o els diaris quan munten un titular.
De vegades existeixen els fets neurobiològics que recolzen arguments, com que primer és l’emoció i després la cognició, però no sempre els tenim. Molt menys quan es tracta de intentar comprendre situacions humanes complexes, en les que actuen factors religiosos, polítics, identitaris i més factors associats encara, a banda dels biològics de cadascú. Exemple, una cosa és estudiar als psicòpates i trobar que alguns d’ells tenen particularitats en el seu cervell i altra de molt diferent prendre-ho com a veritat general, com vaig escoltar una vegada en Cuarto milenio. D’altra banda, programa molt recomanable.
Pau Viciano, historiador, critica les afirmacions expressades en unes conferències d’un reputat col.lega psiquiatra: “ … pretenia explicar els atemptats suïcides, especialment els islamistes, per la peculiar configuració neuronal dels atacants, deixant en un pla irrellevant els factors socials i polítics implicats”. Encara més fort, també els sobiranistes catalans tindrien tacat un tros de cervell o alguns circuits neuronals, com els fesols tacats que n’hi ha que triar i tirar abans de sembrar la bona llavor. Xé quin petardo mental!. Jo no ho acabe de creure, pense que el col.lega ho diria en altre contexte que el que el titular periodístic trau. Deixe dos enllaços pel qui vullga assabentar-se per ell mateix (veure Tobeña i Viciano).
Apunte que els exercicis estètics i monofònics d’inferir causes “neuronals i científiques” als protagonistes dels fenòmens polítics no s’han fet al País Valencià. Ni sobre el nacionalisme ibèric de pata negra que domina una escena mediàtica valenciana sense mitjans de comunicació en llengua pròpia. Ni en l’estudi del que va ocórrer durant la batalla de València, la negació acientífica de la llengua compartida. Tampoc davant del corrent d’opinió, cada vegada més reduït per cert, sobre suposades bondats de les dictadures, com la que va seguir al darrer colp d’estat en l’Espanya del segle XX. No, no estic parlant de Susana ni de Felipe, estem al XXI.
Tot açò m’ha fet descobrir l’experiment de Solomon Asch. L’experiència mostra com canvien les opinions expressades en públic per les persones, en funció de la presió del grup en el que viuen, sense recórrer a ninguna constel.lació neuronal particular que jo sàpiga, però era en 1951.
11 – Experiment del psicòleg Asch
No és de rebut buscar dins de la molla del cervell de l’adversari el que no és més que el negatiu de l’opinió pròpia.
Sense tindre cap necessitat d’inferir tares mentals en els que pensen diferent, es pot criticar o defendre la posició política que es trie i expressar-la en públic sense por a l’abandó dels teus, a l’ostracisme o a ser marcat en públic. És un desig pel 2017.
Final de cicle
Ací tanque els 3 posts sobre la por. Les neurones espill en l’apartat de Neurociències, Novembre cent anys en Opinió i aquest Tancant la por en Neurociències, de nou. La classificació en dos Seccions diferents a El Cresol vol ser fidel al principi de no usar els fets científics per falsejar el debat polític amb troballes empíriques usades de manera interessada, ectòpica, deslligades dels experiments originals. El perill de neurociencejar.
Xavier Cunyat i Pep Aguado faran el que voldran, que és el que cal, son els cervells i les mans que fan possible el regal a Silla que és El Cresol. Demane que ho poseu tot en una secció que es diga Biopsicosocial, fartet del reduccionisme biologicista.
Tanquem la por i vencem la por validant la gent que no fa por mostrant-se com és, parlant valencià. Com aquests joves de La Marina, nòmades del valor i portadors de l’alegria que transmeten.
– Bedoya-Dorado C. El uso del miedo como herramienta de gestión y los efectos en los seres humanos y la organización. Monografía de Grado para optar al Título de Administrador de Empresas. Universidad del Valle. Facultad de ciencias de la administración de empresas. Santiago de Cali 2012. Trobareu un article posterior ací:
– Ledoux, Joseph. Le cerveau des émotions. Odile Jacob. Paris 2005.
– Lyons-Ruth, K. (2010). Repercusiones clínicas de los trastornos de las relaciones de apego desde la infancia a la adolescencia. Clínica e Investigación Relacional, 4 (2): 340-356. [[http://www.psicoterapiarelacional.es/CeIRREVISTAOnline/Volumen41Febrero2010/tabid/6 48/Default.aspx] [ISSN 1988-2939]] [ISSN 1988-2939].
La llengua que parlem els valencians és el valencià, també coneguda com català. Valencià, el que ens han parlat les nostres mares i pares i allò que parlem als nostres fills, als germans, als amics, als coneguts i als enemics, vius o morts, en privat i en públic, sense por. Xe, quina por que tenen moltes persones a dir-ho i altres a reconèixer-ho.
Novembre de 1976
Que s’ho facen vore. Tots dos bàndols han estat sacsejant el personal durant milanta anys, per por pròpia o creant-la, eixa fotuda por, al poble pla, sorprès i desorientat en la transició per l’extrema centralitat de la política de l’època. Els prohombres de la pàtria (en minúscula) havien de donar llum i donaren fum, enfrontant famílies senceres i instal·lant la cultura de la ignorància i de la por, de la canya al mono, físicament a hòsties o per exclusió inquisidora dels llocs de decisió ciutadana. Com en el lideratge dels novells partits polítics, la gestió dels hospitals i altres serveis públics i privats, la direcció dels diaris (penseu en Vicent Andrés Estellés i un diari tal), l’única TVE i les ràdios d’aquells anys. Els partits polítics dominants disposaven d’altaveus mediàtics, la veu de l’amo.
Es va marcar socialment la persona curiosa, intel·ligent, exploradora del nou món que s’obria als ulls de la ment. A la joventut que llig, estudia i vol comprendre per ella mateixa els fets històrics tal com foren, ocults i substituïts pel bla-bla-bla dels insignes. Aquells que s’atreviren a pensar per ells mateixos i en valencià foren marcats per la indignació popular, expressió d’una voluntat de les elits bienpensantes per mantindre el control social. Origen: Madrid i Sevilla, no València. La Batalla de València al novembre de 1976, mireu la Viquipèdia:
“La Batalla de València és el nom que rep el conflicte identitari que va enfrontar la societat valenciana en la transició democràtica espanyola, caracteritzada per una notable conflictivitat i violència, i que provocà una fractura política i social al País Valencià, especialment pel que fa al relat del valencianisme i els símbols del País Valencià. El seu epicentre i on amb major intensitat es va viure va ser a la Ciutat de València”.
Usaren el mecanisme d’activació de la por massiva. Uns tals Lenin i Goebbels foren mestres en l’ús de la manipulació de masses amb arguments falsos i repetits. Designa un agressor siga de veres o no i repetix ad nauseam la mentida amb tots els medis possibles, que el 1976 eren quasi tots. Embrutint tot allò que ens han transmet els nostres avantpassats, els valencians que ens han parit i dels quals venim. El valencià, l’idioma dels valencians des del 1238, fa 700 anys. Som un poble molt antic, el valencià. Els manipuladors de la història confonen aquest fet, per fer creure el contrari.
La memòria canvia
He posat un exemple de la potència de la por quan s’inocula en un ambient que ho permet. Hem vist com és de potent l’ús massiu i amplificat (¡que vienen los polacos!) de la por en el país txecoslovac dels anys 70 del segle xx. Per canviar la veritat històrica <valencià, català, mallorquí tot és el mateix idioma> per l’aberració intel·lectual feixista per exemple. Amb l’objectiu de fotre al que parle valencià en públic, als fills, a la ciutat, “por educación, en castellano …”. Els collons del Montgó parlen valencià. O parlaven. Procés de substitució lingüística en curs.
L’any 1976 a València, eixe poble gran prop de Benetússer passant el riu, de la postveritat passaren al poc-trellat. Només feien el que havien fet durant 40 anys, ara somniant la resurrecció dels morts, desfogant l’odi als altres i aprofitant-se de la desmemòria d’un poble analfabet en la seua pròpia llengua i del monopoli dels medis de comunicació i dels llocs de poder social i econòmic.
Ara i ací, gaudint de bona i sana memòria històrica, trac d’ella i porte al present, avui un 20 de novembre, una cançó que recorda altres novembres. És un dia que molts joves saben que vol dir. Altres de mitjana edat continuen voluntàriament desmemoriats, en la postveritat de la ignorància volguda, empobridora. La por en forma d’esglai (susto) al veure el títol de la cançó es transforma en somriure escoltant aquestos xicons del Camp de Túria del País Valencià, valents.
Novembre de 1936
La guerra, el pitjor de l’ésser humà. La por, una de les emocions primàries, com la ràbia, que no s’ha de confondre amb l’odi. L’odi és un sentiment que empobrix les persones, ens priva de llibertat. Les emocions, al contrari, no són ni bones ni roïnes, existixen perquè s’han mostrat útils i valuoses per a l’evolució de l’espècie humana, que s’adapta a un món perillós. La por ens advertix del perill, passat, present o futur. Si no és massa intensa, fa que fixem la situació en la memòria de treball, espavila l’atenció i permet prendre les mesures que calen per vèncer o protegir-nos de l’agressor. És útil si vols i pots escoltar-la i parlar amb ella, eixa fotuda por, quan passa el temps.
Parlaren amb ella, la por humana, la seua, els que estaven en la llista negra del feixisme a Silla, en la postguerra. Gent bona i treballadora. No m’ho discutiu, he conegut algú d’ells i molt millor que els qui ens volen fer creure, a nosaltres els valencians, que som meninfots. Fals, mai, res de meninfots, que tenim memòria. Homes marcats com a “gente peligrosa” pels de sempre, al 36, al 1976 i al 2016, feren el que fan els homes amb la por, escoltar-la i anar endavant, viure. Pensar, treballar, lluitar i vèncer sentint les emocions pròpies i intuint les dels altres (veieu Les neurones espill). Protegint els febles, no deixant darrere ningú.
Gràcies, Antich
Tots la coneixem la por, és humana, primària, genètica. Així com el fàstic (asco), l’alegria, la tristesa i la ràbia, que primer es senten al cos i després es pensen. Una altra emoció s’ha afegit de fa poc al grup d’emocions primàries, la sorpresa. Anticipar la por i desfogar-se després:
Millor recordar amb humor que enfadat. L’odi i més encara l’autoodi, fa que els records es fixen de manera rígida en algun lloc amagat del cervell, enfosquits en el disc dur i lluny de la memòria ràpida i àgil de treball, la RAM podríem dir. Aquestos records ocults i foscos prenen vida pròpia, tornen i retornen a la consciència com si el fet traumàtic estiguera encara ahí, en el present. Millor recordar estant tranquil, atentament conscient. Això fa que els traumes passats es refresquen (reprocessen) i es puguen retraure sense odi.
Novembre de 2016
Ara va i resulta que s’ha renombrat el mateix procediment (la demagògia, el populisme) i Oxford Dictionaries ha designat com paraula de l’any 2016 el terme postveritat. Anem a la Viquipèdia.
“La postveritat és el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals”.
És probable que l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units hagi pesat en la decisió, escriu X. Domènech en Abans de la postveritat (2016). També que:
“ … Com si abans d’ara no s’hagués fet constantment el mateix. En parlar de l’era postveritat donem per fet que abans la veritat objectiva presidia l’opinió pública, i això és més que discutible. Més cert seria assenyalar que els mitjans de comunicació tradicionals han perdut el monopoli en la transmissió de «les crides a l’emoció i a les creences personals» i han vist com les xarxes permetien als propagandistes establir un pont directe amb els electors. … Però abans de la revolució digital molts grans mitjans seriosos transmetien grans mentides fabricades pels poders polític, econòmic i religiós. Certament, enmig de la cridòria podem trobar a faltar una veu d’autoritat que ens tranquil·litzi exercint el paper de gran referència, però, posats a triar, el guirigall sense concert ni solista és preferible a la veu única que sonava per les ràdios i els altaveus d’Alemanya en temps de Joseph Goebels”.
Recordar, els valencians recordem, tenim memòria, estem ben parits. Els humans ho fem generalment en la llengua en la qual ens han parlat el pare i la mare, els que ens han cuidat, criat. Quan estem ben a prop de la mort, recordem la mare. Això escriuen tots els que han sobreviscut a una guerra (veieu Ramón J. Sender en Imán).
Dins de vint anys farà cent anys d’una guerra. Caldran homes de cent anys que conserven la memòria. Martí Domínguez deia que “quan els homes callen les pedres parlen”. Mentrestant, se fa pesant, diu l’home de cent anys d’aquestos valents de Pego, la Marina del País Valencià, Smoking Souls a tota llenya amollant tralla en la llengua de la mare que ens ha parit.
Paco Pera és ciutadà de Silla, l’Horta del País Valencià.
Una persona desitja alguna cosa d’ell mateix o d’alguna altra persona, com per exemple, escriure un article per a una revista electrònica del seu poble, Silla. L’acte d’escriure sabent que serà llegit provoca en ell emocions, pensaments i uns gestos i actes determinats. Al conjunt de pensaments, emocions i resposta corporal d’eixa persona en eixe moment donat li diem estat mental. Tots tenim estats mentals canviants segons les circumstàncies tant externes (rebre una bona notícia, assabentar-se de l’allunyament d’una persona volguda, escoltar pel carrer una cançó que fa recordar una situació passada) com internes (estar en bona forma física i notar–ho, o desfet com quan es patix un dolor intens, o la satisfacció després d’entregar un treball ben fet…). Els estats mentals canvien contínuament com a producte de la interacció entre nosaltres i els altres, com quan estem raonant tranquil·lament amb les persones més o menys significatives per a cadascú, o discutint, o quan notem en la nostra pell el vent de ponent un dia d’agost o la frescor d’una vesprada d’estiu a la marjal (vaig poc, enguany una o ninguna). Tots tenim i passem per diversos estats mentals al llarg del dia. Els estats mentals canvien i els canvis en els nostres estats mentals són percebuts pels altres de manera instantània, de seguida, a través de la nostra mirada, l’expressió de la cara, la mímica, l’actitud corporal i el to de la nostra veu. Dit d’una altra manera, intuïm els estats mentals de les persones amb les quals tenim relació en el moment ja de la primera mirada. Podem arribar a pensar i sentir que l’altre està en un estat mental que comporta alegria o tristesa, o que expressa ràbia, por, o que ha sentit ois (fàstic, oix, asco). Són les cinc emocions principals: por, alegria, tristesa, ràbia i ois.
Una digressió. No hi han emocions negatives o positives, les cinc tenen la seua funció per a preservar la supervivència de l’ésser humà. Autoenganyar-se negant l’autoodi, qui preserva, l’individu o el grup?, hui no n’escriuré més.
En una interacció entre dos persones, ràpidament, ens fem una idea general de l’altre en eixe instant, del perquè del què està fent. Ens fem una idea dels seus estats mentals en el moment de la interacció amb nosaltres. Fem contínuament hipòtesis sobre els estats mentals de les persones amb les quals interactuem, les que es presenten en les relacions socials o laborals, quan caminem pel carrer i veiem i saludem algú, en la plaça fent-se una cassalleta o mirant els que passen, llegint el diari i trobant una mirada d’un gest perdut en una cara bonica. Sobretot en les relacions familiars i amistoses fem hipòtesis o presumpcions del que pensa l’altre i què pot estar sentint en una relació actual, o passada si és de les que deixen traça. Ens preguntem constantment sobre els estats mentals de les persones importants per a nosaltres, o se’n fotem dels estats de les que no ens agraden. Ho formulem en expressions com: “què li passa a la meua filla?”, “què està tramant este o aquell?”, “xe, quina cara de felicitat!”, o bé, “quina cara més dura”. Quan més coneixem l’altre és quan més afinem, quan més “atinem” en les nostres prediccions sobre quin estat mental té l’altre, sense que faça falta que ens diga què pensa, què sent ni què pensa fer. Pensar, sentir i fer, els tres aspectes d’un estat mental humà. Es transmet pel llenguatge però també sense paraules, al primer colp d’ull se’n fem una primera opinió.
Reciprocitat
I tot això de manera recíproca. Vol dir, l’altra persona també es fa una idea ràpida del nostre estat mental i si l’intercanvi de gestos facials, actituds corporals o variacions del to de la veu dura una estona, també ens assabentem del que pot voler o no voler de nosaltres, sense que ens ho diga de paraula de manera explícita. Ací ja entren altres factors discriminants, com la memòria,i un factor fonamental amb el qual interpretem el món a la nostra manera, el conjunt dels nostres trets de personalitat, factor que no esmentaré més. Si afegim el que diu, ja comprenem millor les possibles intencions de l’altre. Però el primer colp d’ull ja ha deixat la primera impressió, la base sobre la qual després, en el temps de reflexió lenta, de pensament lent, aplegarem a conclusions més sòlides del que ha passat entre l’altre i nosaltres. D’eixa “primera impressió” construïm el relat, més la memòria. Primer és l’emoció i després, la reflexió.
Tot això es transmet d’una persona a l’altra de sobte i sense “cable”, ni USB, com si tinguérem un bluetooth interconnectat entre els dos, o estiguérem en una wifi global amb un canal particular de comunicació a dos. La mirada, la veu, l’expressió facial i l’actitud corporal en un moment donat de la relació dual són els emissors d’una informació que és rebuda i emmagatzemada en un instant pel cervell de l’altre. I de manera recíproca, ell enregistra el que veu de nosaltres.
Necessitem un receptor en el cervell dels dos actors que treballe amb totes estes dades. El receptor és el sistema cerebral de neurones espill. Goleman, l’autor del best-sellerInteligència emocional, afirma que: “[…] aquestes neurones detecten les emocions, el moviment i també les intencions de la persona amb la qual parlem, i reediten en el nostre cervell l’estat mental detectat en aquell. Es crea un “contagi emocional”, és a dir, una persona nota en ella mateixa els sentiments de l’altra en eixe instant”. Penseu en situacions familiars com despedir el dol i veure l’expressió del parent que coneixeu, o quan el teu fill aprova un examen important i li veus la cara que fa. El fenòmens del contagi emocional mediat per les neurones espill es produïx en interaccions quotidianes.
Sistema de neurones espill
Les cèl·lules del cervell que pensa, sent i actua són les neurones o matèria gris. Les neurones espill són aquelles neurones que s’activen immediatament en els intercanvis humans per a interpretar el llenguatge no verbal. Només mirant el conjunt dels gestos motors, l’expressió de la cara i la postura del cos d’una persona podem detectar estats mentals i intencions en eixa persona. Les neurones espill són les que intermedien de manera necessària este procés. A tot això, altres models de pensament psicològic li diuen mentalitzar, o tindre una teoria de la ment (ToM), de la ment de l’altre en relació. Una ToM és una habilitat per a atribuir estats mentals a una altra persona.
Hi ha proves estructurals (que es poden veure en el cervell), a través de tècniques d’escaneig cerebral, que mostren com les reaccions neuronals són quasi idèntiques quan s’experimenten els sentiments propis i els de l’altre en interacció. Les connexions sinàptiques (entre les neurones) que s’activen, és a dir, els llocs del cervell que entren en joc quan es pregunta a una persona per les emocions que està sentint en eixe instant, són les mateixes que les que s’activen quan se li pregunta per les emocions que creu que està sentint un altre a qui està observant.
Ara veurem este vídeo de l’antic Canal 9: Empatia i neurones espill. Les emocions són contagioses (Marco Iacoboni).
Reproduïsc les idees formulades fins ara en termes acadèmics: “[…] existix en el cervell del macaco, i hi han indicis potents que també en el cervell de l’home, una xarxa de neurones que tenen propietats d’integració sensorial i motora, anomenada neurones espill (Rizzolatti, Sinigaglia, Iacobonni i altres en són els descobridors). Es caracteritzen per codificar les accions realitzades tant pel propi individu, com les observades en els altres. Serien el substrat neural de la comprensió del significat de les accions d’altres persones. Es plantegen també altres hipòtesis que vinculen el sistema de neurones espill amb la codificació d’habilitats apreses del comportament, la capacitat d’imitació dels humans, el comportament social, la formació i comprensió de conceptes abstractes, la comunicació i el llenguatge”.
El concepte de comprensió és clau. No sols s’entén l’altra persona de manera superficial, sinó que es pot comprendre fins i tot el que pensa. El sistema de neurones espill fa precisament això, et posa en el lloc de l’altre (empatia). La base del nostre comportament social és que existisca la capacitat de tindre empatia i imaginar el que l’altre està pensant.
Expectatives
Aplegats a este punt, si seguisc el corrent actual de pragmatisme cegallós, ja tindríem prou conceptes i de teories i aniríem a veure per a què servix tot això. Doncs no. Servix per al que cadascú vulga, n’hi ha fins vàlids molt personals, subjectius, en les coses que fem, en les idees que tenim, en les eleccions que fem, per exemple, que no necessiten justificació per la seua utilitat material. No tot ha de tindre una recompensa immediata i tangible, material, concreta, com pretenia aquell que brofegava del valencià perquè deia que no era útil per a trobar treball. L’idioma propi, el valencià i molt orgullós de tindre’n un i compartit amb alguns milions d’éssers humans, la llengua pròpia dic, servix per a sentir, pensar i fer el que senten, pensen i fan les persones que volem i ens volen, amb les quals ens relacionem, les que ens fan riure i disfrutar en vida i ens acompanyen en la mort. I també per viure els conflictes sans, no violents i creatius, amb les persones que no volem veure de prop i a les quals ens enfrontem, discutim i arribem a maleir en algun cas. Recorde que les emocions principals, ni bones ni males, són cinc: ràbia, alegria, tristesa, por i ois.
Això no és una nova digressió. El sistema de neurones espill està relacionat amb l’adquisició del llenguatge no verbal (gestos, onomatopeies, actituds corporals, expressions facials) per imitació i del verbal, expressat en la llengua pròpia de cada grup humà. Parlar en la teua llengua et fa sentir més a prop el que sent l’altre. Com a metge, tinc el costum de parlar en l’idioma en el qual el pacient millor expressa les emocions, si conec eixa llengua.
Hi ha altres expectatives de futur, tant en la recerca i la comprensió del funcionament del cervell com en la millora de la tecnologia de l’educació, el tractament de problemes mentals com l’autisme, les psicoteràpies, la comunicació i encara més possibilitats que s’obrin. Pare ací, el sistema de neurones espill per a alguns investigadors seria poc conegut pel públic i per a altres pensadors seria com el julivert que acompanya totes les salses, com la hipertròfia de l’us del concepte empatia. Ni una cosa ni l’altra. Com a mostra, ací teniu alguns dels enllaços que trobareu si googlejeu els mots: neurones espill, estats mentals, empatia, música, dansa, badallar, ToM (teoria de la ment). És un tema ben actual i que desperta interés tant en el món de les neurociències com en el públic informat.
Per a acabar, un experiment cercant proves de l’existència en l’home del sistema de neurones espill mostra que es recorden millor les persones que somriuen. La música és un element molt potent en la creació i en el record d’emocions compartides.
Ací, una cançó que evoca el que es pot sentir, pensar i dir pensant en una dona, expressat en l’accent particular de la llengua compartida, igual que les emocions.
Correcció de Mercè Tortajada (filòloga). Moltes gràcies Mercè, encara que: “Millor amb faltes d’ortografia que mut”.
per Xavier Cunyat Rios
– 12-03-2017 –
– 08-01-2017 –
– 27-11-2016 –
El Cresol de Silla 