Aquest complet estudi sobre La Carxofa de Silla va ser publicat l’any 2000 a la Revista Algudor. A continuació reproduïm la primera part de l’article d’Andrés Valero-Castells, i seguidament enllacem el document complet. El Cresol vos desitja unes bones festes.
La Carxofa de Silla
per Andrés Valero-Castells
Aquest article forma part d’un estudi més ampli que en aquestos moments encara es troba en elaboració. Tot i que no tenim coneixement de cap treball precedent de caràcter general, sí que s’ha escrit sobre la Carxofa de Silla, però tot allò que s’ha publicat es redueix a algunes resenyes de nivell local. Algunes referències periodístiques en forma de cròniques, entrevistes publicades en el Butlletí d’informació Municipal, articles apareguts en el llibre de festes de Silla, un parell de breus relats literaris que situen l’acció al voltant de les festes populars del 6 d’agost, i poc més, conformen un precari “estat de la qüestió”.
Aquesta circumstància, unida a l’escassa i confusa documentació oficial trobada, fa imperiosa, necessària i urgent l’activitat investigadora sobre aquest tema. Com veurem, la major part de la informació que estem recollint prové de la memòria i records dels comunicants. Per sort, algunes de les persones que hem entrevistat han estat unides a la representació de Silla durant moltíssims anys, i han sigut testimonis directes i memòria viva de tot allò que ha passat. La urgència a què hem fet referència ens ve donada precisament per l’avançada edat d’algunes d’aquestes persones, que podrien desaparéixer sense testimoniar allò que han viscut tan a prop. A més, el context local, hui, és vertaderament propici per a una investigació d’aquestes característiques, perquè sembla que pren força la recentment creada Fundació Pública Municipal Patronat de la Carxofa de Silla; per altra banda, després de la celebració l’any 1998 del 750 Aniversari de la segona carta pobla de Silla, han hagut una sèrie d’iniciatives a càrrec d’una comissió que te el propòsit de potenciar aquest tipus de treballs, i que ja han donat els seus fruits amb la creació del Centre d’Estudis Locals i la pròpia edició d’aquesta revista.
Per la meua part és un gran plaer abordar un tema en el qual em sent involucrat plenament, no només per ser fill de Silla, sinó també per una sèrie de circumstàncies que veurem en el seu moment. En primer lloc anem a descriure, el més fidelment i objectiva possible, la famosa representació de Silla; tot seguit tractarem d’establir els vertaders precedents històrics de la nostra Carxofa, per a entendre i fonamentar la idiosincràsia d’aquestes representacions, per a centrar-nos finalment en l’anàlisi de la partitura amb la qual la nostra representació s’ha fet tan volguda i popular. Com que tenim diverses línies d’investigació obertes, deixarem per a un altre moment dos aspectes importantíssims que, a hores d’ara, no han pogut ser completats. És a dir: per una banda, situar en el temps l ́origen (una de les tasques més complexes) i la història de la representació, i per altra part, ja que com de tots és sabut, la Carxofa no només es representa a Silla, l’espinosa qüestió de la possible paternitat de l’acte.
Així, amb aquest article i un altre que haurà de ser posterior sobre les dos qüestions esmentades, tenim la intenció d’abordar el tema de manera integral, en tots els aspectes possibles, sent propòsit nostre donar llum sobre tot allò que gira al voltant de la Carxofa. Desitgem, també, que aquest article servisca com a punt de partida per a posteriors treballs més amplis i, si és possible, més documentats.
Descripció
Anem a tractar de realitzar una rigorosa descripció de l’acte que ens ocupa i que té lloc cada sis d’agost a la nostra població. És el dia de les Festes Majors en honor al Santíssim Crist de Silla i té el seu origen en el s. XVII. Aquesta celebració es va anar consolidant fins que en la dècada de 1720-30 es centraren les festes d’estiu en la figura del Crist, desbancant a les de Sant Roc que com a festes populars s’havien celebrat fins aleshores cada 16 d’agost. De la mateixa manera, la festivitat de Sant Sebastià (patró del poble) que es celebra el 20 de gener, va reemplaçar en el s. XIX a la celebració de Sant Antoni Abat, el 17 de gener. És curiós veure com en els pressupostos municipals per a la celebració de les festes van augmentant les quantitats assignades a les noves dates adoptades, en detriment de les antigues per decisió de l’administració i de l’església. No coneguem amb certesa el motiu per a l’elecció del sis d’agost; potser que poguera tractar-se d’una data significativa en la conquesta de Silla (sabem que va ser entre els mesos de juliol i agost), o bé que s’escollira de forma aleatòria, per proximitat amb les antigues festes de Sant Roc. Resulta anecdòtic que, a principis del s. XX, les corporacions municipals que s ́alternaven, competien per aconseguir el major esplendor en les celebracions del Santíssim Crist 2 . El conjunt de festes populars (religioses, culturals, esportives, taurines, etc.) realitzades en honor al Crist dura una vintena de dies.
Actualment els festejos van des de finals de juliol fins al 15 d’agost aproximadament, però al voltant de 1960 es realitzaven entre el 4 i el 24 d’agost, de la qual cosa dóna testimoni el periodista Emilio Beut Belenguer. Hi ha dues teories sobre qui va regalar la magnífica imatge del Sant Crist crucificat a la parròquia de Silla. Una, de Josep Antich Brocal, que considera que fou obra del patriarca Sant Joan de Ribera. L’altra, que ens diu que fou regalada aproximadament en el s. XVII pels cavallers de l’Orde de Santa Maria de Montesa, sustentada per Elias Olmos Canalda.
Així, cada 6 d’agost es celebra amb tot un seguit d’activitats. Des del volteig general de campanes i tronadors, cercavila de la banda de l’Agrupació Musical La Lírica per a recollir les dues cambreres del Santíssim Crist i acompanyar-les a la santíssima missa en honor al Crist a l’església de la Mare de Déu dels Àngels , mascletà, enramà de la murta, pregó de la processó, solemne processó del Santíssim Crist -culminada amb la representació de la Carxofa- i castell de focs artificials, sense oblidar que al llarg de tot el dia s’interpreta la popular i significativa dansa dels porrots 8 per un grup de vuit hòmens, acompanyats pel so de la dolçaina i el tabalet (en l’actualitat són uns quatre els grups que van ballant aquesta dansa per tot el poble, no només d ́hòmens, sinó també de dones i, fins i tot, de xiquets).
De tots aquestos actes, són la dansa dels porrots i la carxofa els que donen més personalitat a la festa major de Silla. La resta són molt corrents en altres poblacions. No obstant això, veurem com la carxofa també es representa en altres llocs, així com també la dansa. En qualsevol cas, hem de centrar-nos en la processó del Crist i, evidentment, en la Carxofa, entenent-la com la seua culminació, ja que sense processó no tindria la mateixa significació interpretar, escenificar si cap, el motet Glòria a Déu a les altures, més conegut com la Carxofa de Silla.
És curiós comprovar com les tradicions es mantenen amb el pas del temps, adaptant-se a cada context i a cada moment històric. Veiem un exemple: la processó de 1999 va començar amb el pregó a càrrec dels gegants, els cabuts, els porrots, els romans i ·”l’auelo” Colomet, les danses Sila amb el ball de la Magrana. La pròpia processó va ser oberta per la creu i els cirialots, presidida per les dues cambreres del Crist, el clergat local i les autoritats municipals. L’acompanyà la Banda Simfònica de Música La Lírica de Silla, participant també la Casa d’andalusia, les cinc falles locals (Port, Poble, Mercat, Sant Roc, i Reis Catòlics), els xiquets i xiquetes de la primera comunió i les confraries de les tres parròquies.
En una processó de mitjans del s. XIX, segons ens diu Elías Olmos Canalda en la seua obra La Carchofa de Silla (Reflejo de tradición popular), editada en 1939, participaren en la desfilada els dolçainers i tamborilers, els dos estendarts, la creu parroquial d’argent, i els xiquets del catecisme (i aspirants a Lluïsos). Entre els xiquets anava la imatge de Sant Roc, a més de les de Sant Antoni Abad, Sant Isidre Llaurador, Sant Pere, Sant Josep, la Immaculada (presidida por la junta de les Filles de Maria), la Verge del Carme, la Mare Dolorosa amb el seu fill diví en braços, altres imatges, personatges i misteris de l’Antic Testament, “l’auelo” Colomet, Set, Jàfet i Cam, fills de Noé, Moisés amb les Taules de la Llei, quatre sacerdots de la tribu de Leví, Josué, Judit, Joan Baptista, els evangelistes Mateu, Marc, Lluc i Joan, els 24 ancians amb cirials, els apòstols Sant Pere, Sant Pau, Sant Andreu, San Bartomeu, Jaume, Tomàs, Felip, Simó el Zelós, Tadeu i Maties. Per suposat, la imatge del Crist crucificat, les cambreres, els sacerdots, l’ajuntament i fills il.lustres del poble, la banda de música, fidels descalços i una gran quantitat de gent.
“Ram, cataplan, cataplan, plan, plan, plan, plan… s’ou el tambor que ja ix del carrer de Sant Róc, entrant en la plaça, després d’haver complit la seua missió, obrint marxa a la processó, que el seguix per tot el póble. Els xagants ja fa déu minuts qu’aplegaren”. Efectivament, la processó que ix al voltant de les 22:00 h. de la plaça del Poble, pel carrer de València en sentit nord, arriba de nou a la plaça pel carrer de Sant Roc (aproximadament una hora i mitja després, encara que antigament la duració podia ser fàcilment de tres hores, per la major monumentalitat de la processó), i en el moment en el qual la imatge del Crist s’acosta a uns metres del pòrtic del temple “la Plaça de l’església abarrotada de públic, conté la respiració i els cors es detenen a l ́uníson que la processó, mentre l’aire es trenca amb l’agut i emotiu motet del jove infantet Glòria a Déu a les altures, enmig d’un sepulcral silenci”. En arribar la processó a la plaça comença la “CARXOFA”. A un costat de la porta de l’església hi ha muntat un entarimat en el qual estan els músics (cor i orquestra), preparats per a acompanyar un infant vestit d’àngel celestial (amb túnica blanca o blava, amb ornaments daurats i amb una diadema al cap en forma de corona) que es troba dins de l’aparell en forma de carxofa, amb el tall cap amunt. L’infant, durant la seua actuació, està lligat amb una corretja a l’eix de l’aparell, en posició vertical. Això, no obstant, no ha estat sempre així ja que fins a l’any 1952 aproximadament, l’àngel cantava assegut en una cadira, lligada també a l’eix de la fusta. El canvi es va deure a qui, aleshores era director de la Carxofa, Vicente Lluesa Martínez. L’aparell o peanya, situat a quatre metres d’altura, està construït en fusta i pintat de color verd (com pertoca a la popular planta del gènere Cynara de Linneus) i compta amb un sistema de cordes que, en ser accionades per uns hòmens que també estan dalt del cadafal, obrin lentament cap amunt les fulles de l’aparell, quedant l’àngel davant la imatge del Crist. En la part interior de les fulles hi ha pintat un cel amb diversos querubins, el qual queda també desplegat. En aquest moment es produeix a la plaça un silenci impressionant pels milers de persones que es reuneixen a la plaça (en són molts els forasters que cada any hi acudeixen) per assistir al moment culminant de l’acte. El director dóna l’entrada a l’orquestra i comencen a sonar les notes del motet que Rigoberto Cortina va composar per a l’ocasió. I ja només queda esperar el clímax que es produeix quan l’infant culmina la seua actuació amb un agut so. Conclosa la peça musical, la gent irromp en clamorosos aplaudiments (fins i tot abans de finalitzar la interpretació, quan l’àngel ha arribat a l’agut). Finalment, la Banda de Música interpreta la Marxa Reial, mentre la imatge del Santíssim Crist és introduïda novament en el temple.
Des del nostre punt de vista, és absolutament injust que l’èxit de la representació anual de la Carxofa siga atribuït, en un percentatge molt elevat, a l’obtenció nítida per part de l’àngel del so agut abans esmentat. Cal valorar més el conjunt de la representació. El propi angelet ha d’aconseguir una bona entonació, una correcta dicció i fraseig dels dos textos (el musical i el literari), una expressió adequada amb tots els seus matisos i, també, un bell i innocent timbre angelical. Tampoc no hem d’infravalorar el treball del director, dels músics de l’orquestra i del cor, ni el dels tramoistes encarregats de l’aparell. No hauríem de concedir, potser, tanta rellevància al fet que el xiquet arribe més o menys fort a l’agut, o a que el mantinga durant més o menys segons, i valorar més el conjunt de la representació. En última instància, no hem d’oblidar que l’infantet dedica moltíssimes hores per a preparar la seua actuació i, tenint en compte la seua condició de xiquet, hem d’admirar l’esforç i sacrifici que sempre exigeix la seua preparació, en detriment de les seues hores de joc.
Hem mencionat abans l’autor del motet, Rigoberto Cortina, i a Vicente Lluesa Martínez, director, durant molts anys, de la seua representació. Són dos noms imprescindibles per a aquest estudi que seran tractats amb més detall en el moment adequat. Com a conclusió podem dir que, si bé la imatge escènica és pròpia de la major solemnitat i plasticitat, el contingut dramàtic es redueix a l’himne que l’infant canta a la imatge des del seu lloc privilegiat. El fet que no intervinga de manera activa en l’acció cap altre personatge, fa que tota l’atenció es concentre en l’angelet i, potser per això, siga tan popular aquesta breu però simbòlica i preciosa representació.
Continua a “La Carxofa de Silla”, Revista Algudor, any 2000 (document complet en pdf)
Andrés Valero-Castells és Director de la Banda Simfònica de la Lírica de Silla des de 2012.
El Cresol de Silla 