– 19-04-2017 –
per Jesús Escorihuela Castells
Julio Just Gimeno (Alboraia 1894-París 1976), polític, escriptor i enginyer, va ser cofundador d’Esquerra Valenciana, diputat per València en les Corts Constituents de 1931 per Autonomistes Republicans; en 1933 per Unió Republicana Autonomista i en 1936 per Esquerra Republicana.
Ara fa un any, un bon amic bibliotecari, Vicente Meneses, em va posar al corrent d’una troballa que havia fet: un llibre de Julio Just, La pluma en la barricada, editat a Madrid l’any 1934 per Impremta Galo Sáez, en què l’autor dedica unes pàgines a recrear-se descriptivament per la plaça del nostre poble aprofitant una visita al Casino Republicà. Descriu el polític els edificis que l’envoltaven i el discórrer de la gent que –ahir com hui- marquen el pols del pas dels temps. Ens recorda que la plaça principal de Silla déu el seu nom, de la Constitució, a una antiga disposició de les Corts que és general a tots els pobles. És xicoteta, de traçada irregular i el terra desigual. La travessen els tramvies de València, llegim, “…sorollosos, vells i polsegosos, que avançaven cabotejant-se i tombant-se de volta en volta sobre un costat, com tartanes de molls relaxats”, i també la travessen els cotxes i carros que des de la ciutat de València es dirigeixen cap al sud.
En la plaça tenim, d’una banda l’ajuntament, edificat sobre el solar de l’antiga fortalesa que va emparar el naixement de la vila: l’arxiu dels seus fets, el rastre memorable de la seua vida a través dels segles; d’una altra, l’església amb una façana vulgar i davant mateix, el Centro Instructivo Republicano. El Centro Republicano és una casa fonda, de sostre baix, amb un corralet al fons de parets emblanquinades, i al damunt del Centre, la Escuela Laica “que sosté aquest, el sentit de millora, l’anhel de transformació de futur de Silla”.
L’autor es recrea en el seu relat tot i donant dades del centre i apunta que aquest casino es va fundar cap al 1898-1900, “quasi al mateix temps que Blasco Ibáñez començava a fer popular el seu nom”. De fet, escriu, que el seu retrat estava en lloc d’honor, com ocorria en tots els casinos del republicanisme valencià. El casino va iniciar des del primer moment una activitat atapeïda d’actes culturals, conferències i mítings, i es quedava xicotet per acollir el nombre de socis que tenia, puix els assistents omplien la vorera i el carrer. Des de la seua tribuna parlaren Blasco, Morayta, Gil i Morte, Pallarés i Azzati per apropar la idea de la República. Així, podem llegir, “…la vida adquiria sota aquelles idees un nou sentit”, “…els vells recorden amb emoció el despertar de la seua intel·ligència a la nova fe. Amb el nou regim no hi hauria jerarquies immutables: ascendirien els millors, els més virtuosos, els més intel·ligents, l’ensenyament seria lliure i gratuït, serien alliberades de la secular servitud a què estan sotmeses les immenses energies del país, no sols els pobres farien el servei militar…”.
És ací on Julio Just, en referir-se a aquells vells, escriu: “…un vell d’aquests, amb eixe esperit heroic, gràcies al qual es va poder resistir la persecució d’Echagüe quan els successos de Cullera (1911) i la de cacics com Valdecabres, era Pascual Veres Giner, joliana, (alcalde de Silla per Esquerra Republicana, 1931-1933), el retrat del qual adorna, junt amb de Blasco, les parets del casino. Era Pascual Veres, home animós en la desgràcia, honrat i noble en el tracte, lleial al combatre els enemics, i valerós sempre”.
Un polític de principis. Julio Just va viure molt intensament aquells anys i, com a diputat i com a director general d’Obres Hidràuliques primer, i ministre d’Obres Públiques després, va recórrer molts –sinó tots- els pobles valencians per conèixer la seua realitat i les seues gents, els seus problemes i demandes, tota vegada que es comprometia fins la melsa: impulsor del pantà d’Alarcón i el de Forata, de la regulació del Xúquer, de la defensa de l’Albufera, de les comunicacions ràpides entre Madrid i Barcelona i de multitud de camins per a unir pobles aïllats, a més de construir refugis contra l’aviació rebel que massacrava valencians. La seua vida a l’exili va estar al servei dels refugiats i va mantindre el Centre de Refugiats Polítics de París en contra de les contínues pressions dels ambaixadors de Franco. Un polític de principis i al servei del poble fins als seus darrers dies.
Article publicat a El Punt. Juliol 2008.
El Cresol de Silla 